2.6.07

més enllà dels dilemes

Hi ha qui diu que no mira la tele i argumenta molt convincentment les raons. Cal respectar-ho. Cadascú troba la vida i passa els dies com vol i com sap i mesura com li sembla. Jo, què hi farem, trobo de vegades en la passivitat que alguns rebutgen l’estímul que ara em fa estar actiu. Tot amb mesura, és clar, tot i que la desmesura també ens fa viure. Avui, per exemple, Baltasar Porcel em captivava a TV3 i la senyora Robinson al 8, amb la magnífica banda sonora de Simon & Garfunkel. Quin dilema! Bé, per això existeixen els aparells de gravació, que actualment encara no resolen els trilemes, o més. En aquest instant em quedo amb el poema de Joan Alcover i us el deixo, perquè, recordo, que ja us vaig deixar la cançó d’El graduado.

La relíquia

Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i rèiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.

Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren de pressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbocat...
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.

Fullejo l’edició de la MOLC de Cap al tard i Poemes bíblics i em sorprenc –no me’n recordava- en veure-la tota subratllada i anotada. Afegeixo un poema:

La llengua pàtria

A la musa castellana
mos millors anys he donat,
d’una altra musa germana
fondament enamorat.

Què podré donar-li ara,
per la tardor ensopit?
Qualque cosa bull encara
al fons de mon esperit.

Llengua de perfuma mesella
tal volta, amb rara virtut,
com una pluja novella
me torni la joventut.

Sols ella arribar podria
de mon cor fins a la rel.
Si altra esposa fou ma Lia,
ella serà ma Raquel.

Desfaig el dilema. Mentre escric -el segon poema és sempre actualitat-, vaig escoltant la cançó: no la millor versió, és veritat. Després ho rellegiré tot, o no.



P. S. Ja es pot triar a Lletra la millor pàgina en llengua catalana. Hi surten també blocs i blogs amics. Algú m’ha fet una mala passada (l'hauré d'actualitzar?), però no em queixo i no confessaré.

5 comentaris:

Un que passava ha dit...

Vaig estar a punt de no veure l'entrevista a en Porcel, però finalment m'hi vaig decidir. La vaig trobar força interessant, encara que em va semblar que el Manzano anava una mica perdut, que se li escapava l'entrevistat. Quan en Porcel parlava de la musicalitat del poema, jo pensava en la versió musicada per la Maria del Mar Bonet ja fa anys -si no m'equivoco, al disc Jardí tancat.

Un secret: cada vegada més, el meu dilema amb la televisió és: l'apago o no l'apago. Excepte quatre cites fixes amb determinats programes, gairebé mai l'encenc...

Arare ha dit...

Doncs jo et dic que llegeixis la contra de L.V., que qvui hi ha una entrevista molt interessant, com quasi totes les de La Contra, per altra banda.

Salut; copin, des d'Aigues Mortes, altra vegada. Petonets.

JosepArnau ha dit...

Aquí a Dublín fa més de mig any que no tinc televisió, la veritat és que es viu la mar de bé.

L'única cosa "negativa" és que vas una mica perdut quan al voltant teu parlen de Big Brothers i coses per l'estil.

Xurri ha dit...

Per a mi, tele, la justeta.

Només coses com la Jessica Fletcher, o smilar, i per buidar el cap una estona, o per conciliar una bona migdiada al sofà.

pere ha dit...

Potser sí que tens una mica de raó amb la teva percepció de Manzano, entre altres coses perquè Porcel anava a la seva i Manzano insistia en altres matisos, com quan parlaven de Villalonga, però sempre hi va haver l'estímul i la distensió necessàries.
Ai, home de poca fe, la tele, com tot, és prescindible, però fan coses, fan coses...

L'he llegida, arare, i m'ha descol·locat una mica. Si l'enfocament del món que diu l'entrevistat és real, estic a punt de dimitir. A més, no acabo d'entendre si parla de cultura o d'economia o de les dues coses com un tot inseparable.

Home, no m'estranya que tu no tinguis tele, si no pares de viatjar. La tele e´ss pels sedentaris com jo, que veiem el món a través de finestres.

Encara fan la J. F.? Res, que ja veig que quan enceti el meu nou bloc sobre la programació de les televisions m'abandonareu en massa. Fa quatre dies tothom mirava la tele i ara només en quedem tres o quatre.