més enllà dels dilemes

Hi ha qui diu que no mira la tele i argumenta molt convincentment les raons. Cal respectar-ho. Cadascú troba la vida i passa els dies com vol i com sap i mesura com li sembla. Jo, què hi farem, trobo de vegades en la passivitat que alguns rebutgen l’estímul que ara em fa estar actiu. Tot amb mesura, és clar, tot i que la desmesura també ens fa viure. Avui, per exemple, Baltasar Porcel em captivava a TV3 i la senyora Robinson al 8, amb la magnífica banda sonora de Simon & Garfunkel. Quin dilema! Bé, per això existeixen els aparells de gravació, que actualment encara no resolen els trilemes, o més. En aquest instant em quedo amb el poema de Joan Alcover i us el deixo, perquè, recordo, que ja us vaig deixar la cançó d’El graduado.

La relíquia

Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i rèiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.

Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren de pressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbocat...
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.

Fullejo l’edició de la MOLC de Cap al tard i Poemes bíblics i em sorprenc –no me’n recordava- en veure-la tota subratllada i anotada. Afegeixo un poema:

La llengua pàtria

A la musa castellana
mos millors anys he donat,
d’una altra musa germana
fondament enamorat.

Què podré donar-li ara,
per la tardor ensopit?
Qualque cosa bull encara
al fons de mon esperit.

Llengua de perfuma mesella
tal volta, amb rara virtut,
com una pluja novella
me torni la joventut.

Sols ella arribar podria
de mon cor fins a la rel.
Si altra esposa fou ma Lia,
ella serà ma Raquel.

Desfaig el dilema. Mentre escric -el segon poema és sempre actualitat-, vaig escoltant la cançó: no la millor versió, és veritat. Després ho rellegiré tot, o no.



P. S. Ja es pot triar a Lletra la millor pàgina en llengua catalana. Hi surten també blocs i blogs amics. Algú m’ha fet una mala passada (l'hauré d'actualitzar?), però no em queixo i no confessaré.