paisatge després de la batalla (a can Barça)

Tot el caaamp és un claaam.
Som la gent blaugrana...

Només queda un partit i la maquinaria del futbol, ressentida per tot l’esforç de la temporada, però ben greixada i poderosa, fa hores extres. El futbol és un joc que, com tots, té unes regles malgrat l’emoció que genera i, quan es professional, una economia que només vagament coneixem els qui no en participem.

Només una setmana i sabrem qui guanyarà la Lliga. La raó no ens dóna esperances, però el cor ens diu que tenim la darrera oportunitat: en el futbol tot es possible ens repeteixen sempre, i és veritat. Cal jugar totes les cartes. Messi ens repeteix que ell no veu malament que es doni una prima al Mallorca, el cor no entén de lleis. En aquest final de temporada tot és vàlid. I la gran família barcelonista, més amb el cor que amb el cap, està d’acord amb ell.

Tots sabem que l futbol és cada dia més un negoci, però per als socis i per als seguidors és, ara més que mai, una emoció en què sembla que ens hi va la vida, en què sembla que els resultats d’un any poden convertir-se en la vida o en la mort: no hi ha passat ni futur.

El dissabte passat semblava que teníem la vida i el Madrid –va fer prou el Saragossa?- ens va tornar a treure l’alè d’esperança que ens la donava. Va fer prou el Barça?

Avui (ahir, demà) els mitjans parlen, analitzen, entrevisten, donen receptes, anuncien decepcions o alegries, però no he vist que parlin –no ho llegeixo tot, és clar, ni tan sols el web oficial- de la mort real, de la mort a les grades del camp: no és notícia –potser algun breu?-. I el dissabte al camp del Barça va tenir lloc una mort real, una mort emocional, la d’un soci que no va aguantar la pressió perquè no sabia que el futbol només és un joc, encara que sigui un joc milionari.

Dissabte, un membre de la gran família de socis del club va deixar la vida perquè no va poder aguantar la pressió, perquè això de l’adrenalina continua sent un misteri, perquè el seu cor, ja vell, no recordava que havia acumulat massa emocions i no li quedava més lloc lliure. Dissabte el cor d’un soci –no en sé el nom ni el número- va deixar de bategar en acte de servei. Una mort amarga i dolça. Amarga perquè va ser en el moment en què la victòria –de qui són les victòries sinó dels soldats, encara que sigui a la rereguarda?- se li escapava, i dolça perquè ni se’n devia adonar que la seva vida s’acabava. Amarga pels seus parents, que es faran retrets inevitables i inútils, dolça perquè va morir en acte de servei.

Potser avui, no ho sé, ja només és cendra, dol i record entre els seus familiars més propers. I la propera jornada, la darrera? Aquest membre de la gran família del Barça, que és més que un club, tindrà un record al camp? Es farà un minut de silenci per aquest familiar perdut mentre lluitava anònimament, un més, pels interessos de la família? En les famílies nombroses –nombrossíssimes- de vegades s’obliden els parents que no sobresurten especialment. Tant de bo no sigui així aquesta vegada. Tant de bo que a un club centenari no li vingui de la immediatesa d’un minut, malgrat que les batalles i les guerres es perden, segons diuen alguns, en un instant. No es tracta d’una qüestió de justícia, és simplement una qüestió de ... Se us acut alguna paraula? No? No...?

I la vida continua. I la mort.