22.6.07

petits i grans (reposició)

Arriba l’estiu i comencen les reposicions, no només a la tele sinó també en les nostres preocupacions cícliques (per cert, ja us heu aprimat el que us havíeu proposat?)

Llegeixo a “Cartas de los lectores” un recordatori breu de la senyora M. P.:
Está de moda hablar de la conciliación de la vida laboral y la vida personal. Eso sí, los colegios acaban sus clases el miercoles 20 a al una de la tarde.

Només això? Suposo que el diari li ha escurçat la carta perquè els responsables de la secció deuen considerar que les argumentacions que segurament afegia la senyora M. P. per arribar a alguna conclusió a partir de les dues informacions inicials ja les deus saber l’habitualment intel·ligent lector de “La Vanguardia” –i continuaran cartes i informacions semblants els propers dies-, però com que no tots som prou intel·ligents o recordem els que es deia els altres anys sobre el tema, intentarem deduir-ho.

La senyora M. P. devia afegir que no es pot conciliar la vida laboral i la personal (no és personal la vida laboral?) si tanquen els col·legis perquè els nens es passen moltes hores a casa emprenyant els pares, fent-los preguntes, demanant-los d’anar aquí i allà, posant la música altíssima, etc. (cadascú que pensi en el seu cas). En fi, que els pares no són lliures de tenir la vida personal, pròpia, independent, que tindrien sense els nens. Evidentment, l’assumpte és greu, però he sentit dir que quan un té fills cal renunciar a continuar exactament amb la vida personal que es portava abans de tenir-los. És una tria o una obligació sobre la qual no puc opinar de primera mà.

Una altra cosa seria que la senyora P. hagués dit que està de moda parlar de la conciliació de la vida laboral i la vida familiar. Partint de la premissa que les modes són efímeres i que l’any que ve aneu a saber que de què es parlarà, podríem plegar aquí; però suposem que no és una moda, que la conversa sobre el tema duri moltes temporades. Aleshores és quan un pensa que la vida laboral i la familiar és més fàcil de conciliar a partir del moment en què, tancades les escoles, pares i fills tenen més temps de contacte, més moments per gaudir d’aquella felicitat tan singular que jo a penes recordo en la meva qualitat de fill. Bé, jo penso que des del dia que tanquen les escoles fins que les tornen a obrir, els pares haurien de tenir també vacances. És més, penso que en una societat tan complexa com la nostra només es pot aconseguir plenament un equilibri entre les aspiracions individuals i les exigències socials –i la salut mental- si els nens es desenvolupen en la major mesura possible sota la tutela directa dels pares.

En conclusió, que jo proposaria la creació d’una plataforma social d’ample abast que treballés per aconseguir que es reduïssin tant horari escolar com l’horari laboral dels pares (i en una segona fase, l’horari d’oncles, avis, etc. perquè s’ha d’acabar amb la idea nefasta i reduccionista de la família). Estic segur que tots vosaltres sou partidaris de la meva proposta, però la considereu amb escepticisme perquè penseu que és inviable. Jo us asseguro que ara mateix es podria reduir l’horari laboral a la meitat i ampliar les vacances al doble sense que la societat se’n ressentís econòmicament –és només l’economia, oi?- gens ni mica, tot és qüestió de proposar-s’ho i que els experts facin números. De prosperar la meva proposta, no sabeu els beneficis de tot tipus que tindríem, i alguns se’n farien creus d’haver viscut tant de temps enganyats i infeliços.

7 comentaris:

aiguamarina ha dit...

:) suposo que intueixes que en penso sobre aixó, però suposo que sóc més aviat d'escriure pincellades sobre el que en penso de moltes coses, encontes d'exposarles en net i pla, una que n'és de recargolada.

Però si voldría dir... que quan em diuen, no puc fer aixó per que tinc altres compromisos, tinc altres obligacios... penso... jo prefreixo tenir pocs compromisos i els prenc com a compromisos plaens d'es del moment que els asumeixo, fins endavant i poguer sentime lliure d'escollir qúé vull fer amb el meu temps, amb els meus afectes, amb els meus invents, jajaja. El que volía dir, es que cadascú té el que creu que ha de tenir, aps, que no ho volen? doncs es deixa, la vida, només és una i jo prefereixo sentirla per bé o per mal. (Em semblaque m'he enrrevesat en l'explicació)

Besades Þ

Júlia ha dit...

MOlts pares i mares nostrats, llevat de gran nombre d'immigrants, que, ho admeto, tenen els sous força més baixos -i, a més, són els que menys es queixen dels horaris escolars- podrien reduir ingressos i hores de feina, per dedicar-se més als nens i nenes, però, ai, que ben instal·lats estem al món del consum i l'ambició professional. HI ha un gran nombre de persones que voldria les escoles obertes de set del matí a onze de la nit.

bitxo ha dit...

Vet aquí una mileurista nostrada, separada amb un nen de quatre anys que treballa fora de casa vuit hores en horari partit. L'escola acaba el dia 20 i el casal d'estiu no comença fins dilluns 25. Sort que té els pares (els avis del nen) prop i la mare, que no treballa, hipoteca el seu temps durant aquests dos dies per tenir cura del nen. I a l'agost? Només té dues setmanes de vacances i el mes en té quatre; no hi ha casal. La mileurista se sent malament, culpable potser de tenir un fill al qual no pot atendre com cal...

Xurri ha dit...

Bitxe, t'entenc perfectament - jo m'hi he trobat i és una angoixa. Quan estava sola amb la nena i treballava gairebé per amor a l'art era un patir constant, pregant per que la nena no es posés malalta per que els meus pares tots dos eren joves i treballaven, i per a cangurs no m'arribava... i els casals tenen dues cosetes més: que els has d'apuntar un dia absurd del mes d'abril (si te n'assabentes a temps) i perdent un matí sencer de feina, i que sovint el que costen excedeis amb escreix la paga extra. I baralla't amb la gent de la feina per fer vacances a l'agost, per que és quan no tens on deixar la criatura... i sabent que et perds estar amb ella, que és el que et ve realment de gust...Uf, es passa malament!

Així que voto de manera incondicional la proposta del pere. On hem de firmar??

Xurri ha dit...

Vull dir Bitxo, es clar... (perdó)

Hanna B ha dit...

resposta a la teva pregunta inicial: gairebé, aquest any síiiii!!
gran proposta pere. és més, em temo que aquestes queixes que comencem a escoltar estan sobretot basades en l'enveja dels pares per no poder gaudir de les mateixes vacances que els seus fills...
és una enveja molt raonable perquè fins i tot la sento jo que no tinc descendència coneguda. a veure si em conciliessin a mí tambe aquest dret i podria gaudir de la intensa convivència familiar del meu veïnat en dosi complerta :)

pere ha dit...

Més que intuir, sé, aiguamarina. I intueixo que sempre tens recursos per escollir i per tirar endavant, encara que no sempre sigui fàcil.
Besades.

Ja és així, Júlia. I a més, un dels problemes és que vivim en un món en què... no m'atreveixo a expressar-ho i tampoc no sé si ho sabria explicar, però tu ho has insinuat i jo també. I com en el cas dels polítics, busquem solucions a curt termini.

Ho sé, bitxo, ho sé. La qüestió és que es tracta d'una situació que crea un neguit important individualment i a la qual ningú busca respostes col·lectives sinó solucions individuals immediates, cosa força comprensible per altra banda.
A veure, si me'l portes a casa me n'encarrego els dies que ho necessitis, això sí, no esperesw que fem massa activitat física.
N'haurem de parlar més a poc a poc.

Ja sé que és fàcil, com en el meu cas, ironitzar des de fora, xurri, i que a tu ara ja et queda només el record sense l'angúnia del moment, que és el que té la bitxo. I sé que saps que és la societat en el seu conjunt i els polítics en particular els qui han de plantejar l'assumpte, perquè,això sí que ho sé, es tracta d'un assumpte que va més enllà de la col·locació dels fills i afecta, com amínim, a la salut mental de pares i fills (i de la funció de les escoles).
M'estic pensant el text reivindicatiu, però intueixo que de moment no tindrà èxit.

Jo menys que mai, Hannab, però no parlem de misèries corporals.
Tal com ho veig, tu, en qualitat, de tieta (més endavant ja veurem si accedeixes a un altre estadi de parentiu), també entres en la proposta. El problema és que necessitem una plataforma majoritària perquè ens facin cas i com que tenim el temps tan just. En fi, allò del peix que es mossega la cua.