3.6.07

mobilitats (qüestions de ring)



Tal com van les coses, suposo que en qualsevol moment en Maragall (brother, el meu boss) em demanarà a través dels conductes reglamentaris que faci classes de català en anglès, o les de castellà, o les de ciutadania. Hi estic disposat, si aquests són els designis del senyor, i ja he començat a fer l’aprenentatge pertinent, a poc a poc i sense horari fix, és a dir a través del telèfon i en una immersió en la variant americana. El sistema d’aprenentatge: la lletra amb música entra.

És veritat que no confio excessivament en els resultats del sistema autoimposat per diverses raons. En primer lloc, perquè habitualment faig servir el mòbil més per trucar que per ser trucat: la gent que em coneix sap que és més rendible deixar-me un missatge que intentar sentir la meva veu. En segon lloc, és possible que els fragments siguin massa curts i que ni tan sols aconsegueixi fer-me amb un vocabulari bàsic adequat a les necessitats de comunicació primàries, tot i que tampoc detecto que la comunicació interpersonal actual sigui gaire rica i fluida i que ens escoltem gaire entre nosaltres: “què em pot dir aquest que jo no sàpiga?” o “El que em diu no m’interessa gens ni mica, no és això el que volia sentir.” I ja sabeu que podria seguir enumerant.

En fi, no cal donar-li més voltes, jo ja he fet el primer pas: uns quants vells sons mig triats a l’atzar que espero que donin algun resultat. Música per espais reduïts, tranquils, una mica foscos, mentre em deixo anar compartint les converses a mitja veu; música per als dies en que em sento especialment misantrop i renego de l’entorn; música per sentir en espais oberts, mentre avanço contemplant un paisatge sense fi; música que sona en la nit, entre la rebel·lió dels que es resisteixen a dormir; música (només música) a l’alba o al crepuscle, amb el primer Marlboro del dia, que potser serà l’últim. I encara les infinites variacions dels espais, el temps i les circumstàncies.

De totes maneres, cal triar bé i recordar el que s’ha triat, no sigui que em passi com fa poc, quan travessant el pas de vianants sento una veu de noia que comença a mostrar-se emprenyada amb mi, realment impertinent. Hòstia, penso, m’empaita una guiri en bicicleta, tampoc cal exagerar, tinc preferència. Falsa alarma, és la Joana que em demana... Tria inadequada, i és que el sistema d’aprenentatge no és fàcil, malgrat les aparences.

Sigui com sigui, si algú em pregunta què faig jo per la millora del meu angloamericà, ara ja tinc la resposta preparada: Truca’m! I deixaré que soni el mòbil fins que l’interlocutor em digui, ja convençut: Prou! Fi del primer estadi de la missió. Si em volen reconvertit de veritat, que m’enviïn a Califòrnia amb totes les despeses pagades. No, no: dos anys.



2 comentaris:

Albert ha dit...

Aquests dies estic llegint força sobre el teu ram. Espero que aquesta mena de "conformisme" que expresses amb el teu boss, sigui només circumstancial; que no t'envïin a Califòrnia i, com a mínim, si ho fan, que no t'hagis de vestir com els del youtube.

pere ha dit...

No creguis, no es tracta tant d'un conformisme individual, que també tinc, com d'una protesta pel conformisme col·lectiu.
I si m'enviessin a Califòrnia... doncs no estaria gens malament, això sí, amb totes les despeses pagades.