qui dia passa, any empeny

Em vaig acabar de llegir Sayonara Barcelona, de Joaquim Pijoan, la setmana passada. Com en alguna altra ocasió, m’ha passat que he llegit la novel·la en un moment inoportú i en el tempo que no tocava. Em sap greu perquè sé que no la repassaré i no acabaré d’esbrinar fins quin punt el protagonista encara se sent culpable en acabar el pelegrinatge per Barcelona i per la gent amiga que havia deixat precipitadament feia anys. Tot i així, entenc que la Barcelona que retroba és la que pot veure qui la recorda tal com era i l’ha idealitzada en la mesura que sempre s’idealitza la joventut, i quan hi retorna es troba que no ha progressat en el sentit que un voldria. Sempre és així, a tot arreu, evidentment, encara que a Barcelona potser més. No hi ha res a fer, ja ho diem els qui no ens hem mogut d’aquí i en parlem de tant en tant i fem nostres els versos d’Espriu o el “plagi” de Pere Quart. És veritat que al final la majoria es deixa endur per les onades i s’hi confon, d’altres s’ofeguen i alguns es miren l’aigua amb escepticisme des d’un turonet amb el convenciment que no els arribarà l’escuma, però és la vida.

En acabar la novel·la vaig recuperar una imatge feta aquest hivern al Portal de l’Àngel, en què, a la fi, l’important no era qui feia la música, l’instrument que tocava o la melodia que sonava, sinó l’actitud i el ritme dels qui també apareixien en la foto i ni miraven ni sentien.
























P.S. Em va trucar Carlos Rojas, escriptor-pintor. Sembla que té el costum de posar-se en contacte amb tothom qui li compra un quadre. Xerrem una estona, però no parlem pràcticament de pintura ni de literatura; la distància i el desconeixement mutu ens ho impedeixen. Ell, més que jo, parla de la vida. En Carlos –no li agrada que el tracti de vostè- és enormement cordial, i la seva conversa, amb petits detalls quotidians, em fa sentir com si parlés amb un vell conegut, meu o de la família,que reapareix de sobte.