3.9.07

connexions




























Jo no diria que m'encanta detectar com se m’atrofia el cervell durant les vacances, però és el que passa i no deixa de tenir avantatges. No és aquest el moment de concretar tots els símptomes que em permeten concloure que el meu cervell sofreix una metamorfosi que jo sovint procuro estimular. És difícil explicar-ho, així que intentaré posar un exemple.

Em llegeixo El secret de Christine Falls, de Benjamin Black (Alzira, Edicions Bromera, juny de 2007). A la pàgina 36 trobo:
Quan Sarah li obrí la porta, Garret Griffin li entaforà un ram de flors als braços.
-Garret –va dir ella càlidament-. Entra.
L’home vell entrà al rebedor i es produí l’habitual moment d’indecisió mentre es preguntava com saludar-lo, perquè els Griffin, fins i tot Garret, no eren gent que acceptessin petons fàcilment. Ell indicà les flors, que ella tenia abraçades; eren sorprenentment lletges.
-Espero que estiguin bé –va dir-. No tinc mà per a aquesta mena de coses.
-Són precioses –va dir ella, ensumant amb cautela les poncelles.
Les margarides feien pudor de mitjons bruts. Va somriure. Les margarides no eren importants, estava contenta de veure’l.

Segur que heu observat que el fragment conté unes quantes afirmacions que poden ser objecte de reflexió: els tipus de salutacions (uf, l’abús dels petons), la bellesa o lletjor de les margarides, la seva olor –ensumada amb cautela-, la importància dels presents o de qui els fa...Res de tot això em crida excessivament l’atenció; en canvi, em passo una estona pensant en l’adequació i la versemblança de l’adverbi sorprenentment al costat de l’adjectiu lletges aplicat a les margarides i penso en aquella pel·lícula de Paul Newman: “L’efecte dels raig...”

Més endavant, gairebé al final de la pàgina 99, llegeixo:
El noi més bell a qui havia conegut.
Em passo dos o tres minuts pensant si no faria el mateix efecte modificar el relatiu i haver traduït: el noi més bell que havia conegut. Entenc que aquests minuts que he esmerçat en la meva modificació mental podrien considerar-se una pèrdua de temps, però no m’importa, al contrari, demostren que estic de vacances.

A les dues darreres ratlles de la pàgina 299 diu:
-Sí. Li ha deixat molt diners.
-I com se sents per això?
La unió del pronom se amb la forma verbal sents em descol·loca, però entenc –no trigo ni mig minut- que a l’estiu tota cuca viu; que si hagués fet la lectura a l’hivern...

Llegida la novel·la, repasso la solapa:
BENJAMIN BLACK és el pseudònim de JOHN BANVILLE (Wexford, Irlanda, 1945), qualificat per molts crítics i col·legues de l’ofici com un mestre de la prosa anglesa. És autor, entre moltes altres, de la novel·la El mar (Bromera, 2006), guardonada amb el premi Man Booker i elogiada unànimement per la crítica i pels lectors. Ara, amb la seva habitual prosa precisa i tanmateix elegant i seductora, Banville evoca amb brillantor el món de la societat dublinesa de la dècada de 1950 i presenta Quirke, una aportació vertaderament original al panteó dels detectius de ficció.

No he llegit cap obra de John Banville i, òbviament, és la primera novel·la que llegeixo de Benjamin Black (un cognom que vol fer realment una referència a la novel·la negra?) i no puc afirmar ni negar que la seva prosa sigui habitualment precisa, elegant i seductora; el factor determinant que m’impedeix pronunciar-me no és no haver llegit altres llibres de l’escriptor, sinó, en aquest cas, haver llegit una traducció (per cert, no entenc la funció del tanmateix entre precisa i elegant i seductora). Quant a evocar el món de la societat dublinesa, a mi no m’ho sembla més que en una mesura prou limitada. Finalment, Quirke no és, ni de bon tros, un detectiu de ficció, a tot estirar és una persona curiosa durant l’hivern –a l’estiu ja en parlaríem-, que té una personalitat complexa i que es troba en el lloc i les circumstàncies adequades -també de tipus personal- per iniciar una investigació. El que és quasi segur és que Quirke és una aportació al panteó, si entenem panteó com “monument funerari destinat a l’enterrament de diferents persones” . I és que dubto que Benjamin Black ressusciti al personatge en una altra novel·la amb una història diferent, encara que coses més estranyes s’han vist en el món de la ficció, i queden elements a la novel·la que encara podrien donar molt de joc..

No voldria que em malinterpretéssiu si sembla que la novel·la no m’ha interessat, ja sabeu que gairebé mai parlo de llibres que no m’agraden. L’únic que he pretès és mostrar a través d’un exemple concret com se m’atrofia el cervell durant les vacances i la meva realtiva preocupació pel fet; si no ho he aconseguit, atribuïu únicament a la pròpia atrofia que encara em dura.


(trobo a Internet aquesta, aquesta, i aquesta opinió; i una entrevista aquí).

2 comentaris:

Xurri ha dit...

Petons, flors i regals.

Novel-les negres que no agraden... jé.

pere ha dit...

;-)