Només puc fer una visita exterior a la diada quan ja tothom comença a recollir. Vaig al monument a Casanova (avui trobo a faltar els anys que vaig viure al carrer Girona, una mica més avall d’Ausiàs March). Se m’apareix en L. embolcallat en una estelada de seda (?) que fa molt de goig, i jo li comento la meva preocupació si s’adonen que porto una “Vanguardia” a la mà; demà ens tornarem a veure.
He d’aconseguir una bossa. Com que de sempre el color vermell és un dels meus favorits, em compro una samarreta de talla gran i em regalen la bossa. Allà mateix, m’acosto al dinar de germanor d’ERC i m’interesso pel menú. De primer, una amanida d’aquelles que en diuen d’estiu poc acolorida, a base de patata i la imaginació del cuiner; el segon no l’arribo a captar prou bé: dubto entre la paella i la carn de... a la... M’ha semblat sentir que el conjunt es cotitza a 30 euros: un dia és un dia.
Baixo una mica més i faig cap al passeig d’en Lluís Companys. El vent mou la bandera de l’Arc del Triomf. Em sembla que hi són tots, fins els de l’esperanto. M’entretinc una mica, però no gaire perquè ja se’m fa tard.
De tornada, decideixo que avui no faré el dinar. Com que no vull ser menys que els d’ERC compro una amanida alemanya –mai no vista al país d’origen- i unes patates araneses –aquí dubto sobre la denominació d’origen-. De segon, rosbif. En fi, un àpat internacional: no sé si he fet malament.
Quan li ensenyo la samarreta a la Joana, que s’ha quedat a casa, em diu que potser ja no tinc edat. Contraataco dient-li que, de moment, una de les poques coses que puc moure a voluntat i amb relativa normalitat és la llengua. L’argument és definitiu.
A la tarda em toca període de concentració i reflexió que no segueixo del tot, cosa que no sabeu com agraeixo. Però aquesta ja és una altra història.
He d’aconseguir una bossa. Com que de sempre el color vermell és un dels meus favorits, em compro una samarreta de talla gran i em regalen la bossa. Allà mateix, m’acosto al dinar de germanor d’ERC i m’interesso pel menú. De primer, una amanida d’aquelles que en diuen d’estiu poc acolorida, a base de patata i la imaginació del cuiner; el segon no l’arribo a captar prou bé: dubto entre la paella i la carn de... a la... M’ha semblat sentir que el conjunt es cotitza a 30 euros: un dia és un dia.
Baixo una mica més i faig cap al passeig d’en Lluís Companys. El vent mou la bandera de l’Arc del Triomf. Em sembla que hi són tots, fins els de l’esperanto. M’entretinc una mica, però no gaire perquè ja se’m fa tard.
De tornada, decideixo que avui no faré el dinar. Com que no vull ser menys que els d’ERC compro una amanida alemanya –mai no vista al país d’origen- i unes patates araneses –aquí dubto sobre la denominació d’origen-. De segon, rosbif. En fi, un àpat internacional: no sé si he fet malament.
Quan li ensenyo la samarreta a la Joana, que s’ha quedat a casa, em diu que potser ja no tinc edat. Contraataco dient-li que, de moment, una de les poques coses que puc moure a voluntat i amb relativa normalitat és la llengua. L’argument és definitiu.
A la tarda em toca període de concentració i reflexió que no segueixo del tot, cosa que no sabeu com agraeixo. Però aquesta ja és una altra història.
Demà (avui, ja!), els diaris i la tele em diran com ha anat la diada. Llàstima que jo no tingui temps per saber-ho, però dedueixo que fins al 2014... fa no fa.
2 comentaris:
D'acord, pere, però utilitza-la bé!
hehe..
Ja ho veus, ramon, una mica cada dia, sobretot a la nit. ara, si es fa servir bé o no, ho han de dir els altres, ja ho saps.
Publica un comentari a l'entrada