21.9.07

va de crims

Fa uns dies, en anar a deixar un comentari llarg en el bloc (blog) de la Júlia, el ratolí juganer o els meus dits van fer que desapareguessin reflexions (?) que el seu post m’havien suggerit. Eren algunes idees sobre el teatre per a nens i joves i sobre la novel·la negra. Avui, llegint el post del Llibreter he tornat a tenir temptacions d’escriure sobre els gèneres literaris. Com que no vull més temptacions durant uns dies, em poso a escriure una mica sobre el tema.

No hi ha manera d’aclarir-se sobre la denominació que s’ha de donar a les novel·les que basen la trama en algun tipus de crim que es descobreix o no durant o al final de l’obra. Tampoc no és que importi gaire identificar determinada novel·la amb un o altre gènere perquè la voluntat classificatòria és només la manera de fer una primera aproximació a un contingut que després el lector decidirà si funciona o no. De vegades, la classificació d’una novel·la en un gènere determinat pot fer que possibles lectors s’hi acostin o s’hi allunyen segons uns prejudicis generals sovint amb poca base o, fins i tot, que després de llegir tres o quatre novel·les del “gènere” mal triades pontifiquin que tal o qual tipus de gènere és “subliteratura”.

Sigui com sigui i caient en el parany de la classificació, deixeu-me citar un fragment de Xavier Coma de la seva obra Temes i autors de la novel·la negra, publicada a la col·lecció “La cua de palla”, 150 (segona època, és clar):

Ara bé, en un país –el nostre- on s’ha utilitzat tradicionalment l’expressió “novel·la policíaca” per referir-se a la globalitat de la narrativa sobre el crim, pot resultar difícil la comprensió immediata del que és un subgènere policial. Tot quedaria més clar si es distingís entre narrativa criminal, que comprèn tota la ficció, literària o paraliterària, sobre les activitats delictives; novel·la negra, que és la part de l’anterior amb enfocament creatiu, realista i, per tant testimonial, i que, en rigor, va correspondre a un corrent americà fonamentalment materialitzat des dels anys vint fins als seixanta, tot i que se n’ha estès l’accepció cap a altres països i fins a l’actualitat.

No sembla que quedi gaire clar? A veure ara. Recorrem a Marcel Duhamel, el creador el 1945 de la “Série Noir”, que va inventar el terme per aquest nou tipus de narrativa que ja feia anys que es conreava. Diu Duhamel en l’edició a França de Little Cesar de W. R. Burnet:

El lector desprevingut ha de desconfiar: és perillós posar-se en mans de qualsevol dels volums de la Série Noir. L’aficionat als enigmes tipus Sherlock Holmes sovint no hi trobarà el que busca. I tampoc un optimisme sistemàtic. La immoralitat , a més, és admesa generalment en aquesta classe d’obres amb el fi que serveixi de contrapès a la moral tradicional i la trobem en la mateixa mesura que els bons sentiments i que la mateixa amoralitat. . El seu esperit rarament és conformista. Llegirem sobre policies més corromputs que els malfactors que persegueixen. El simpàtic detectiu no sempre aconsegueix descobrir el misteri. De vegades ni tan sols hi ha misteri. Altres cops, no hi ha ni detectiu. Però, aleshores? Aleshores només queda l’acció, l’angoixa, la violència –sota totes les seves formes, en especial les més vils-, la tortura i la massacre...

Ha quedat més clar? Ho dubto. Com en tot gènere literari, els matisos, la evolució, l’intent de superació dels orígens... ha multiplicat les tendències dintre del que encara podem considerar novel·la negra.

Quines característiques bàsiques té la novel·la negra actual? No ho sabria dir ben bé, però entenc que, en els casos que d’una manera més clara es veu la influència primitiva americana, podria anar per aquí: predomini de l’acció, violència -psicològica, física, les dues-, denúncia d’algun fet delictiu de caràcter general, encara que se centri en un cas concret, cert desencís i escepticisme, produït per la impossibilitat d’acabar amb el crim, arrelat en part de la societat que es descriu i sovint facilitat pel propi funcionament de la societat...

Un altre post que continuarà.


P. S. Parlant de crims: no entenc que Polònia i L’hora del lector s’interfereixin durant una estona. Poca cosa que hi ha i encara ens toca triar? A l’espera de veure l’enregistrament sencer, m’ha semblat que l’hora del lector anava també de patilles: l’Emili i el Tornasol! Deuen seguir els consells del sr. Boix.

7 comentaris:

Júlia ha dit...

Els dijous és un dia o s'interfereixen massa coses per la tele i és, de fet, un dels pocs dies que la miro. Pels seguidors de sèries de 'lladres i serenos' també s'interfereixen Caso Abierto i Monk, sèries una mica innovadores, per cert.

Sobre classificacions, mai no funcionaran, menys encara avui, quan la novel·la d'aquest tipus comprèn un amplíssim espectre temàtic i barreja la negror i el misteri amb preocupacions socials, descripcions geogràfiques i moltes altres coses. Només distingiria entre la que té més 'pretensions' literàries -no sempre reeixides- i la que, senzillament, és un bon modus vivendi de l'autor -encara que, sense voler, en ocasions, inevitablement, prengui més volada, fins i tot, de la pretesa.

En general, en llegeixo força i tinc debilitat per la de les senyores, com ara Ruth Rendell que, per a mi, és la millor, encara que també té coses fluixetes, car tots-totes som humans.

el pensador ha dit...

Bon dia, Pere. He llegit el post a una certa velocitat de vertigen, però, no pas en diagonal :-) Ho estic fent mentre treballo (treballo?) i ja se sap... Tot i que a nivell personal no sóc pas partidari de les classificacions —com tampoc de les etiquetes—, has despertat prou el meu interès com per esperar-ne la continuació.

isnel ha dit...

Jo, Simenon, encara que no forçosament les del comissari Maigret (que també), en el benentès que t'has de saber posar molt bé en l'època en què es van escriure i conèixer quatre coses de la biografia de l'autor per entendre segons quines expressions i segons quins pensaments sobre el paper de la dona en el món i altres "detallets" per l'estil. M'agrada l'ambient que s'hi dibuixa, el retrat dels personatges i la detallada observació del temps climatològic. I no és conya, de debò.

SU ha dit...

M'hi poso pel POST SCRIPTUM: aquests de "la nostra" es contraprogramen que dóna gust!!!

No en tenia ni idea que havien canviat el dia de "L'hora del lector", agggg!

Ai...

Salut i peles!

SU, la meitat més teleaddicta de Llegeixes o què?!

Xurri ha dit...

pere, tu creus que la classificació o la denominació del gènere té cap repercussió sore el contingut o la calitat dels llibres? (més enllà de determinar el rètol que hi posen a la llibreria...) M'ho pregunto quan llegeixo llargues i acalorades discussions sobre els matissos "policiaca", "negra", "criminal" etc. No facis cas, jo crec que són provocacions. Que no et distreguin.

Per cert, una cosa que trobo força característica "d'aquests llibres" és la creació de personatges que sobreviuen al relat, i entren i surten dels llibres més enllà de l'enigma resolt, per tornar a la teva vida en una nova entrega que reps amb ànsia. Com un personatge virtual que trespassa les portades i s'integra al paisatge. O no?

pere ha dit...

Les classificacions ajuden als erudits i als qui tenen poc coneixement del gènere (autors o lectors); ah, i als qui han de parlar sobre el tema. Coses més complicades de demostrar s'han vist, com poesia noucentista. Ui, la R. R. sol crear uns ambients que em superen una mica i massa "psicològica", però entenc que funciona perfectament dintre de la seva modalitat.

Sempre penso que continuaré, però eprò mai ho solc fer, pensador, és un dels meus defectes; encara que en podem parlar personalment qualsevol dia. va, queda pendent.

Tampoc, Isnel, tampoc Simenon és un dels meus preferits, encara que el vaig llegir força en altres temps, fins i tot més enllà de la novel·la criminal. Però li reconec els seus mèrits. Em prens el pèl, amb això del clima?

Su, teleadicta? I no estava al cas de la tornada de L'hora del lector? És clar que la gent mediàtica esteu sempre tan ocupats...
És veritat, però, que les contraprogramacions són un fàsssstic.

Ni cas, xurri, de les classificacions, però és divertit veure com alguns no paren de fer-ne i d'inventar-ne. Tot i així, les classificacions permeten una primera aproximació que pot evitar-te disgustos o malentesos; sempre que siguin prou rigoroses, és clar.
Com la vida mateixa, xurri: pensaves que ja et podies quedar tranquil a casa i de sobte reps una trucada...i reprens la història d'un -amb un- vell amic.

isnel ha dit...

De cap de les maneres, Pere. En molts dels casos del comissari Maigret, la història anirà d'una manera o altra depèn del temps que fa. La climatologia va íntimament lligada als esdeveniments: el que beu el comissari, el seu humor, la capacitat per endinsar-se en la pell dels sospitosos, tot, tot, de debò. I, secretament, et confessaré que a mi em passa el mateix. No pel que fa als casos policíacs, que no en resolc (gairebé mai) sinó per com em va tot segons el temps que fa. I tampoc és conya.