Per a tu, Clara.

Després d’estar setmanes sense publicar, tornen a aparèixer unes paraules al bloc (blog) de la benvolguda lectora:

Per raons que seria molt llarg i feixuc d'explicar, actualment no puc publicar el blog. Això no vol dir que hagi deixat d'agradar-me publicar o que vulgui deixar de fer-ho. (Apostaria alguna cosa que això ho hauríeu endevinat...) Quan pugui tornaré, encara que no sé quan serà. Tampoc és que gaire ningú s'hagi interessat per si m'he mort o per si ho deixava (ni m'he mort ni ho deixo, de moment); on són els pretesos "lectors habituals"?, o sigui que dono per fet que el meu silenci no representa cap problema per a ningú (i molt menys per a tu en concret, que ja gairebé m'has oblidat, i no diguis pas que no). Mentrestant, amenaço de continuar llegint i escrivint, ni que sigui per mi mateixa. Bé, ja em coneixeu.Que la lectura us acompanyi.

Ai, Clara, ja saps com som: jo, jo, jo, i els altres. Aquest és un món en què la vida va ràpida, en què a penes tenim temps de prendre una cervesa sense deixar de pensar que dintre de deu minuts hem de marxar a fer no sé sap què, que no serà millor que prendre la cervesa (un refresc sense alcohol?) amb tu. Aquest és un món, Clara, en què gairebé tots (on són els altres?) necessitem moviment constant. Aquest és un món on, cada dia més, els amics són circumstancials, interessats, especialitzats. De totes maneres, Clara, sempre ha estat una mica així, no et pensis: sovint un camí més o menys solitari cap al no-res.

Potser sí, Clara, que avui aquest camí són més aviats unes escales mecàniques amb un interruptor difícil de trobar. La qüestió està a trobar-lo i aconseguir que al final les parades hagin estat tan plaents com els passos... I que en la caminada hi hagi companyia. Jo, ja ho saps, et continuaré acompanyant en el teu camí virtual: és tan agradable, costa tan poc! El trobo a faltar quan desapareix. En l’altre, Clara, poca cosa hi puc fer.

I no ens amenacis amb la lectura i l’escriptura no compartida, que jo, de vegades, sóc terrible: no em coneixes prou.

Una abraçada, benvolguda Clara.

pere.


P. S. Ah, a veure si els de l’”Avui” s’atreveixen a reproduir les teves paraules el dimecres, perquè no només són paraules de blog, sinó paraules de vida. I disculpa’m aquesta carta oberta, precipitada i maldestra, sense repassar; en aquest aspecte, ja em coneixes.