8.7.09

desencadenant i retrobament

Em truca un amic de la infantesa, habitant com jo d’altres paisatges des de fa anys. Repassem temps immediats i espais diversos. Potser ens veurem amb els altres amics per la marededéu d’agost: una mica de platja, una mica de realitats, una mica de somnis. Intercanviem notícies de la gent del poble a traves de les informacions que ens han enviat els nostres contactes. Em sorprèn amb la mort de J. en un accident inversemblant al Marroc.

En J. era una mica més grans que nosaltres i ens veiem poc en els darrers anys. Era una mica entre una amistat i una coneixença, un d’aquells estats que sóc tan freqüents en les poblacions petites. Com nosaltres, havia emigrat, però tornava als orígens amb més freqüència que jo.

No sé per què, penso en un moment -record incert- de fa molts anys, de la meva adolescència, a penes acabada la infantesa, en què en J. i el meu pare parlaven sobre música i mentre el primer defensava la superioritat de la música anglesa, el meu pare lloava la música italiana i, sobretot, la francesa. Els arguments eren diferents, poc comparables, però en aquella conversa possiblement tots dos tenien raó. Tampoc és que ara, passats tants anys, el que deien tingui gaire importància comparat amb aquell capvespre d’estiu en què el sol es fonia i la gent, abans i després de sopar, sortia a la fresca i tot era encara possible.

El moment m’ha portat a un poema de Baudelaire, “Harmonie du soir”, traduït magníficament per Jordi Llovet. I el poema m’ha portat a una interpretació, la de Léo Ferré. I tot plegat m’ha portat al desig de compartir poema i música, passat i present, i, en la mesura del possible, de compartir el moment que ara jo també veig com un vals.




Arriba el temps en què, gronxant-se al tany,
les flors tot sevaporen, igual que un encenser;
corren perfums i sons en l'aire del capvespre;
vals sempre melancòlic, vertiginós afany!

Les flors tot s'evaporen, igual que un encenser;
el violí tremola com ànima afligida;
vals sempre melancòlic, vertiginós afany!
El cel és trist i bell com un altar molt gran.

El violí tremola com ànima afligida,
cor delicat que odies el negre i vast no-res!
El cel és trist i bell com un altar molt gran;
s'ofega el sol a dins la seva sang quallada.

Cor delicat que odies el negre i vast no-res,
del lluminós passat, recull-ne tot vestigi!
S'ofega el sol a dins la seva sang quallada...
Lluu el teu record en mi, igual que una custòdia
.

11 comentaris:

Clidice ha dit...

merci beaucoup! i que n'és de bo Baudelaire!

kika ha dit...

parles dels records d'una època en la que dius que llavors tot era possible.
mira, a vegades també ho penso. sembla com un tòpic. ho deu pensar tothom.
però a mi més aviat em sembla una il·lusió això, o una excusa.
crec que perquè tot sigui possible es necessita tenir temps i idees.
de joves teniem mooolt temps, però poques idees. ara trobo que tenim moltes més idees, i mentre quedi una mica de temps, n'hi ha prou!

miquel ha dit...

Ja saps, Clidice, tu demana :-)
I Ferré?

Bé, kika, sempre que ets jove tot (o molt) sembla possible sense que importin gaire els condicionants; de més gran un ja té una consciència més clara de les seves limitacions, del què vol i del que pot.
(en confiança, jo d'idees en tinc poques i el temps em passa que ni me n'adono :-)

Trini González Francisco ha dit...

És una mica allò que deia jo l'altre dia sobre Sant Pere, no? Potser la festa ja no és igual o, segurament sóc jo qui ha canviat.

Els bons records, en qualsevol cas, sempre ens reconforten.
El valset, preciós.

Puigmalet ha dit...

Hola Pere i companyia:

Es fa saber que el proper diumenge dia dotze de juliol arRIBA el cinquantenari de la mort d’aquell qui es va preguntar “¿D'on venim, que no fos tornada? / Com una absurda enamorada, / la vida ens fa plorar el passat. / ¿On tornem, que no fos naixença? / Vivim de mort, i no ens és grat; / morim d'amor, i no s'hi pensa”. Queda notificat a efectes d’algun possible apunt commemoratiu.

Anònim ha dit...

GIRAR EL CAP ENRERA...UN GOIG...POTSER UNA FIBLADA DE DOLOR.
JUGANT AMB BCN.

kika ha dit...

durant el dia hi he tornat a pensar. i encara que en algun moment he pensat que potser havia dit una bestiesa, després m'he convençut.
a mi el temps també em passa mooolt depressa, però mentres en quedi una mica, l'únic que calen son les idees, per omplir de conceptes el que vull fer. llavors tot el que vulgui fer és possible.
diguem optimista... o pitjor :-D

miquel ha dit...

Segurament les dues coses, Trini, tu i jo ho sabem.
Els records reconforten, sí, donen vida i treuen vida.
Ara només falta que el valset tingui una versió en català. Potser en Miquel (de la farola) que fa anys que no escolto :-)

S'haurà de tenir en compte l'efemèride, Puigmalet (veig que has fet campanya :-)


Les dues coses, Oliva, les dues. Però l'equilibri es decanta per la primera, és clar.

Cap bestiesa. M'encanta que siguis optimista, kika. Trobem tants pessimistes en el camí... Quedes fitxada per si tinc necessitats en dies de núvols :-)

Trini González Francisco ha dit...

Com a que no veig jo a Miquel del Roig amb el valset d'en Baudelaire..., però amb la capacitat que té aquest home, de sorprendre al personal, ves a saber si un dia... Aaaah...¿? Siet ve de gust escoltar-lo, igual el trobaràs a l'Spotify que al GoEar.
Aquesta és molt adient al teu post

kika ha dit...

:-)

miquel ha dit...

Tu ho has dit, Trini, en Miquel és capaç. I tant que és adient la cançó que em proposes (gràcies)... deu haver llegit el post :-)

Ja saps, kika... ;-)