desencadenant i retrobament

Em truca un amic de la infantesa, habitant com jo d’altres paisatges des de fa anys. Repassem temps immediats i espais diversos. Potser ens veurem amb els altres amics per la marededéu d’agost: una mica de platja, una mica de realitats, una mica de somnis. Intercanviem notícies de la gent del poble a traves de les informacions que ens han enviat els nostres contactes. Em sorprèn amb la mort de J. en un accident inversemblant al Marroc.

En J. era una mica més grans que nosaltres i ens veiem poc en els darrers anys. Era una mica entre una amistat i una coneixença, un d’aquells estats que sóc tan freqüents en les poblacions petites. Com nosaltres, havia emigrat, però tornava als orígens amb més freqüència que jo.

No sé per què, penso en un moment -record incert- de fa molts anys, de la meva adolescència, a penes acabada la infantesa, en què en J. i el meu pare parlaven sobre música i mentre el primer defensava la superioritat de la música anglesa, el meu pare lloava la música italiana i, sobretot, la francesa. Els arguments eren diferents, poc comparables, però en aquella conversa possiblement tots dos tenien raó. Tampoc és que ara, passats tants anys, el que deien tingui gaire importància comparat amb aquell capvespre d’estiu en què el sol es fonia i la gent, abans i després de sopar, sortia a la fresca i tot era encara possible.

El moment m’ha portat a un poema de Baudelaire, “Harmonie du soir”, traduït magníficament per Jordi Llovet. I el poema m’ha portat a una interpretació, la de Léo Ferré. I tot plegat m’ha portat al desig de compartir poema i música, passat i present, i, en la mesura del possible, de compartir el moment que ara jo també veig com un vals.




Arriba el temps en què, gronxant-se al tany,
les flors tot sevaporen, igual que un encenser;
corren perfums i sons en l'aire del capvespre;
vals sempre melancòlic, vertiginós afany!

Les flors tot s'evaporen, igual que un encenser;
el violí tremola com ànima afligida;
vals sempre melancòlic, vertiginós afany!
El cel és trist i bell com un altar molt gran.

El violí tremola com ànima afligida,
cor delicat que odies el negre i vast no-res!
El cel és trist i bell com un altar molt gran;
s'ofega el sol a dins la seva sang quallada.

Cor delicat que odies el negre i vast no-res,
del lluminós passat, recull-ne tot vestigi!
S'ofega el sol a dins la seva sang quallada...
Lluu el teu record en mi, igual que una custòdia.