10.7.09

estiuenc (2)

Miro “Saber y ganar”; avui ha acabat la seva participació Claudia perquè no ha encertat que construcció de fusta, de metall o d’un altre material, disposada per a surar i córrer sobre l’aigua... és embarcació. Fa uns dies que els concursants no encerten la música del "repte", potser demà. Si no m’equivoco, és la de més avall (sona en una peli d’en Woody Allen: sabríeu dir quina?). En fi, com que no sé on pernocten, no els puc dir res.




Em dic que no em costa res allargar-me a veure el Tour; total estan a la distància d’una cigarreta. A penes entrevistos i no identificats els ciclistes, vaig a veure la mare. Passegem mirant les flors també inidintificables: és una rosa o un clavell aquesta flor rosa? Contem els fruits de l’olivera; potser podrem fer un pot –petit- d’olives trencades, encara que no sé on podré trobar sajolida a Barcelona.

Vagarejo. Com faig sovint en aquests casos, entro i surto de llibreries. La Catalònia, sense canvis; a la Bertrand, crec que és la tercera visita des de la inauguració, uns senyors amb vestit, alguns parlant alemany, fan un recorregut guiat, potser són els accionistes, estic a punt de comprar-me un llibre, però no tenen la versió francesa -ni l’anglesa, espavilats!-; trobo el llibre –i un altre- a la Central, la noia –mai no recordo el nom de la llibretera que surt la programa de l’Emili- es compadeix del meu tercer intent infructuós i em suggereix la llibreria on potser podré trobar els poemes que no tenen. Efectivament, a Proa –no hi anava des que van passar al carrer Rosselló-, trobo el poemari. Sóc l´únic client i al llibreter-caixer-dependent no li importa tenir una estona de conversa: m’assegura que la millor versió no és precisament la que he comprat, però és la que buscava i estic segur que només la tenen ells o alguna llibreria de poc moviment (ara, si això fos un concurs, preguntaria de quin llibre es tracta).

Passo per davant del Palau Robert. S’ha suspès l’espectacle de l’Ester Formosa per l’amenaça de pluja. Una nota a la porta diu que el posposen a l’any 2010. Tiren llarg. Tinc mala sort, no vaig poder veure la Locomotora i ara em perdo els versos d’en Feliu Formosa, de Laveroni, de Brecht...

Torno, relativament misantròpic i relativament coixejant, a casa. Preparo un sopar de circumstàncies: amanida verda senzilla, torrades amb tomata i anxoves de Palamós i truita d’espàrrecs.


P.S. A la Central tenen la taula del costat de l’ascensor preparada per aquells que prefereixen els llibres a les curses, al menys per un dia, però són amants de les bicicletes: Contrarreloj, d’Eugenio Fuentes; Éloge de la biycyclette, de Marc Augé; Barcelona amb bicicleta, de Gabriel Pernau; Coppi e Bartali, de Curzio Malaparte; Un chino en bicicleta... Un dels llibres que buscava era allí, no sé si l’hauran reposat.

6 comentaris:

Clidice ha dit...

perquè després diguin que la capital només proporciona estrès :)

kika ha dit...

vols dir que el saber i ganar no estar ja gravat?
per cert, jo quan preparo les olives en recapte hi poso farigola o romanó, encara que com que son arbequines no les trenco...

Albert ha dit...

Vagarejar... Com m'agrada!!!

miquel ha dit...

És el capital (o la seva manca i les curses que provoca l'origen de l'estrès, no trobés?

Suposo que sí, kika, que els programes no són en directe; més que res que em va semblar molt fàcil trobar la música.
Haurem d'intercanviar olives, sempre que jo aconsegueixi preparar-les, és clar.

I a mi, Albet, ja ho saps. Què hi ha de millor?

SU ha dit...

Osti, Pere...

Saps que encara no he anat a la Bertrand?

Imperdonable?

Ja diràs...

SU

miquel ha dit...

No, no, SU, no és imperdonable, jo continuo amb les meves preferides, les de llibre nou i les de llibre vell, que darrerament tinc força abandonades. De tota manera, em fa gràcia el laberint rectangular de la Bertrand, ni que sigui per arribar al final i tornar a sortir...alguna vegada amb un llibre.