seqüències d'instants musicals

Em va semblar que la meva instantània del Continental provocava algun retret suau: la imatge robada, potser, a més, que fos femenina. Sé que reincidiré perquè més que els objectes, m’agrada la vida, i si trio una vida –sempre un misteri-, prefereixo una dona, encara més misteri, fins i tot en les dones conegudes.

A la fi, però, no són les dones, els homes, els nens, els paisatges, els objectes... el que m’interessa en fotografia, sinó la fixació de l’instant que mai no és immòbil ni unívoc en la realitat perquè sempre hi ha, com a mínim, una llum que li dóna vida canviant, un angle que és diferent d’un altre, una seqüència de temps i espai eternament nova.

Sigui com sigui, i tornant al principi, voldria deixar clar que, per bé que més previsibles, també m’interessen els instants masculins, per exemple, aquest, que per un moment imagino que s’interessa per mi (no, no sóc el músic).























Però en obrir una mica l’angle, descobreixo que ella, més endarrerida, també vol captar el meu instant. Em sento doblement observat. Què faig?























Respiro, m’emmirallo en l’objecte que tinc més a mà, em preparo. Ella (ell ja ha desaparegut), un genoll a terra, espera. Busca l’instant. Potser una mica més a la dreta? No em fa cap senyal.


















Es decideix. Em decideixo. Ens robem l’ànima?


















Ja els dos genolls a terra, alça els ulls al cel en una pregària muda. Potser no era això, potser no era jo, potser era una nosa. M’aparto. Ja la tinc. No és segur que em tingui. Un i altra (i altre), circumstancials o expressament, solitaris o acompanyats, continuarem buscant instants.

























P. S. Els concursants tampoc no han encertat els detalls de la música. Avui, una nova pista, una altra seqüència. Potser demà definitivament recordaran. Bonica música per a la fi.