3.10.09

ara que és dissabte i no ens escolten... Bernat Meix

Em sembla que vaig dir que algun dia parlaria d’una altra faceta de Josep Maria de Martín, coautor, amb Gabriel Ferrater, de la novel·la Un Cuerpo, o dos. Bé, intueixo que no diré gaire res d’ell sinó del seu alter ego, Bernat Meix.


Deia Sam Abrams, entre molts altres elogis -és el que toca-, durant el seu parlament a l’acte del lliurament de premis dels Jocs Florals de 2002 celebrats a Barcelona:


Francament, cal felicitar Edicions Proa per la tasca que han fet al llarg del 2001 de cara a l'edició de clàssics contemporanis. Han recuperat, en un sol volum, ben elegant, tota l'obra de Bernat Meix (és a dir, de José María de Martín, 1920) sota el títol El clam a l'erm. Opera omnia. Dissortadament, però, aquesta edició no ha tingut el ressò que es mereixia perquè es tracta d'un dels poetes irònics i satírics més importants de la modernitat, juntament amb Pere Quart i Salvador Espriu.


No només el llibre no va tenir ressò, sinó que dubto que la majoria de lectors de poesia del país hagin llegit mai cap poema de Bernat Meix, mort l’any 2005 (m’agrada aquesta necrològica) i de qui, a falta d’hereus conservadors, es va dispersar la seva biblioteca per les parades del mercat de Sant Antoni, segons es va confirmar en el seu dia.
Amic de Luján, Vilanova, Ferrater, Perucho (veure aquest article) i alguns altres, aquest darrer li va dedicar un dels personatges quimèrics del seu Monstruari fantàstic, el darrer:



Animal delicadíssim, la naturalesa del qual es manifesta en els racons obscurs i, sempre, a través de lleugeres crispacions d’aire; algunes vegades es tenyeix dels més impensats colors.

[...]
Sembla que el Palmàrium tornà a abandonar Toledo, i és probable que resideixi novament per la comarca del Berguedà, puix que algunes revistes literàries d'avantguarda afirmen la seva definitiva intervenció en les poesies d'un tal Bernat Meix, poeta totalment apòcrif que ha donat a l’estampa recentment dos llibres excel·lents: El jornals al cos i El peu al coll.
[...]
Hom ha arribat a afirmar que Bernat Meix -i, per tant, el Palmàrium- és, en realitat, el conegut pintor berguedà Josep Maria de Martín. Jo, però, ho nego rodonament, perquè hi tinc una amistat que ve dels ja llunyans anys universitaris i sé, per tant, que no és una misteriosa crispació d'aire, sinó que existeix realment i veritablement. A més, fins i tot algunes vegades hem jugat plegats als escacs durant llargues sobretaules tardorenques, i mai no m'ha cantat res. Això prova que existeixen afirmacions gratuïtes, filles moltes vegades de l'enveja i d'altres relaxades i baixes passions.


Aneu a saber per què, Bernat Meix decidí fer-se poeta cap als 50 anys. Qui sap si pensant que si tants inútils podien escriure i, sobretot, publicar, també ho podia fer ell:

Desensonyat, al jaç somoc l’anatomia
i espicassat pel corb de la misantropia,
curullo la foscor que mon afalt atia
de rims enfarfegats de gramatiqueria.

Xacrat de tiferia o bé desmesiat
ardit, la porta falsa del líric sindicat
mig obro subreptici i fent el desmenjat
almoino l’estaria a tall de rellogat.

S’hi val! L’afemellat, l’asmàtic, el paleta,
el capellà de bosc, la jaia analfabeta,
tothom al Principat, demés de samarreta
al si duu escondit llur estre de poeta.



“Rimaire, però no gaire”, del seu primer llibre, Els jornals al cos.

Qualsevol, però, pot entrellucar que la seva poesia no s’adiu amb el que es porta: tant diccionari, tanta paraula arcaica o en desús, tanta aparent dificultat, tanta fredor, també aparent... Però ell no es dóna per vençut i va escrivint i publicant, malgrat que, sincer, ens parla de les dificultats:


Pels trencacolls de ma enclaustrada nit
empedregats de tana i paperassa
edificant, amb arterosa passa
de lladregot, acaço entossudit

el consonant ferèstec, escondit
més d’un camí a la sotil llepassa
d’acuïtat, suara a la cabassa
dels expletius, espès dessota el llit

on fa inclement riota de ma crassa
ineptitud i obvia la lligassa
de l’encalçant, no pas desagraït

de la feral cacera que adobassa
i reverdeix el moll de ma antanyassa
i putrescent carronya de fallit.



“Der Jäger”, dins El nus a la cua

Resisteix i continua:


De sotamà,
fins la rebava,
la mala bava
en va
ma fel atipa.
Tinc una pipa
i un ca.

“Fiasco”, El nus a la cua



Finalment, desisteix:

Als cinquanta [anys] decidí fer-me versaire catalanesc per allò que d'altres més burros que jo en feien. Al cap de deu anys , plego convençut de no fer perdre el son a ningú, que diuen que els meus rims no s'entenen i, pel que es veu i ou, és ben bé així.


Què puc afegir? En tot cas, recordar-vos que si no voleu perdre el son, podeu llegir els seus poemes a El clam a l’erm (ironia final), publicats per Proa a la col·lecció Óssa menor, 2001 (no reeditat). I si voleu perdre el son, les llibreries en van plenes de poemaris terribles sense Palmàriums. Queda dit!

4 comentaris:

Júlia ha dit...

El buscaré, no els coneixia, m'han semblat genials.

F.Puigcarbó ha dit...

miraré demá als encants, tot i que ultimament han baixat molt de nivell i semblen els encantants.
De totes maneres Pere, hi ha molts poetes desconeguts, l'Andreu Vidal i Sastre (de Palma)ho era quan m'en va parlar fa tres o quatre anys un client meu que havia fet la mili amb ell, ara volen editar la seva obra sencera i situar-lo un poc al mapa. A blocs de lletres hi ha un banner d'ell.

Clidice ha dit...

No el coneixia, gràcies :)

pere ha dit...

Cal llegir-los a poc a poc, Júlia, ja ho veus. El Clam a l'erm (la seva poesia completa) no és difícil de trobar.

Segur que encara es poden anar trobant els seus llibres en llcs de vell, Francesc, però és més fàcil anar a una llibreria o una biblioteca.
Gràcies pel suggeriemnt de Vidal i Sastre. Estaré atent, encara que suposo que tu ja en diràs alguna cosa. De tota manera, en alguns casos potser és millor que els poetes desconeguts continuïn en l'anonimat... I és que es publica cada cosa!

De res, Clidice. Potser algun moment el llegiràs una mica. Realment no sé si aconsellar-lo, de vegades costa.