7.10.09

de la incapacitat per distingir les varietats cromàtiques

Ha quedat clar que el text d’ahir pertanyia a l’obra Estudi en escarlata, de Sir Arthur Ignatius Conan Doyle. Es tracta de la presentació del doctor Watson, el qual al llarg del temps anirà escrivint l’hagiografia de Sherlock Holmes, que en aquesta novel·la fa la seva primera aparició.

Una de les pistes que deixava per encertar la novel·la era el canvi de color de fons del bloc, que va passar del groc (quin matís de groc?) a l’escarlata. Em diu en el seu comentari el gatot, un dels encertants de l’enigma i, de moment, seguidor explícit i fidel dels apunts dels dimarts: "per l'enfosquiment del fons, diria que parles de "Estudi en escarlata" tot i que o ho has fet per despistar o els meus ulls ho veuen taronja-rogenc.”

La veritat és que sóc un desastre pels colors, cosa que em retreu la Joana sempre que ve al cas. De vegades fins i tot sóc capaç de confondre determinats blaus amb alguns verds o de dir que un marró és un vermell fosc, o qualsevol cosa que us pugueu imaginar. En aquest cas, però vaig assessorar-me a través de la wiquipèdia i em vaig assegurar que el color de fons fos el que marca el codi HTLM: FF2400.

Atribueixo la meva ineptitud per designar, que no per distingir, els colors a la meva deficient educació infantil tant en l’àmbit familiar com escolar, època on els colors explicitats eren més aviat primaris o molt senzills ,sense més matisos que fluix o fort i, a tot estirar, es podia parlar del color taronja o, molt més complicat, del color cirera –per al color ametlló, en canvi, sempre m’he de pensar una bona estona si es tracta d’una ametlla tendra o seca, desembeinada on no . No sé si algú es troba en les mateixes circumstàncies patètiques que jo en aquest tema i, a més, pensa, com jo mateix, que qualsevol esforç actual per arribar a distingir les gammes de cada color estan abocades al fracàs més estrepitós, potser per un bloqueig mental insuperable o una manca d'autoconfiança notable.

Quan vaig posar l’escarlata, per exemple, em vaig trobar a la wiqui tot un conjunt de matisos del roig que em van aclaparar: el cardenal, el carmí, el magenta, el borgonya, el bordeus (és el mateix que el granat?), el rosa...

Endinsant-me, per exemple, en el rosa, vaig trobar que en anglès té dues denominacions possibles: Pink i Rose. El primer seria el nostre rosa habitual, que a mi em sembla molt clar; l’altre és ... un altre rosa. I després, tot de varietats del rosa que mai de la vida sabré distingir (com podré descriuré mai res amb rigor si ignoro el color?). Us en deixo unes quantes desordenades: rosa fúcsia, rosa (Pink), rosa càlid, amarant, rosa corall, rosa amarant.













Per cert, un dels aspectes divertits d’aquesta investigació superficial sobre els colors és que a la Wiki anglesa es diu la primera vegada que apareix registrat cada color, i sovint aquest registre va associat a l’aparició d’un llapis que el tenia.


En fi, si alguna vegada ens veiem, no m’escarniu preguntant-me sobre els colors dels vostres vestits i encara menys sobre quin color auguro per al futur de Catalunya a curt termini, tot i que en aquest darrer cas podria respondre, per eliminació, que encara no imagino el color carretero.

5 comentaris:

Júlia ha dit...

Doncs en aquest món, com deia Campoamor, todo es según el color, etcétera, així que vigila, que ets profe i tens una responsabilitat davant de la història de la pedagogia cromàtica. També els colors que pugen -o no-, a la cara dels polítics, són diversos i matisables, sovint són també inexistents, encara que la manca de color és la foscor i a les fosques no els agrada massa restar-hi. El color Carretero encara és una incògnita i em temo que fins que no li donguin el codi htlm aquest de forma objectiva, que no sé si arribarà mai el moment, serà un color diferent per a cadascú que el contempla. Però, no passa amb tothom, encara més amb els polítics, això?


I colorí colorat, el cromo-comentari s'ha acabat.

cumClavis ha dit...

Company!!! jo tampoc m'hi manego gens amb els colors... Quan era petit, d'aquelles caixes amb vint i pico colors tan sols feia servir els més espatarrans...Durant temps vaig portar un jersei marró pensant que era verd i ara, més gran, opto per vestir sempre fosc i,sobre tot, no parlar mai del color de les coses. Per as mi, el món, és més clar o més fosc...

el gatot ha dit...

durant uns anys em vaig dedicar professionalment al disseny gràfic i a la creació de tríptics i fulletons plublicitaris, entre altres coses; la capacitat o discapacitat colorífica que habitualment s'encoloma als humans de sexe masculí, vaig trobar que era extensiva a clients i clientes i ja en aquella època portava sempre amb mi una guia de colors "Pantone" per evitar problemes que finalment sempre acabaven sorgint...

http://www.pantone-espana.com/pages/pantone/index.aspx

podria ser que amb els colors passi com amb les paraules... sovint penso que estaria bé anar amb un diccionari sota el braç... si no fos per lo que pesen!

i, evidentment, no m'atreveixo a lligar números amb roses perquè no tinc la guia pantone a casa i, a més, em temo que la meva pantalla no està gaire ben clibrada...

petons de colors!

Arare ha dit...

apa,apa,apa!

el color de la Catalunya futura, jo la veig gris-xungo!

els nostres polítics tenen color zombie (pel motiu que apunta la Júlia)... veritat que els zombies no tenen color? (o si?)

el color que a mi m'agrada més és el groc, però diuen que si puges a un escenari de groc portes mala sort.

el color que em queda més bé al damunt és el vermell, però poques vegades m'hi veureu (alguna si)

el color de la virtualitat és ... ostres, quin és el color de la virtualitat? té codi html? li cal?

ÔÔ

Pere, tens dislèxia colòrica? (que no calòrica)

nanit, rei moro!

pere ha dit...

ja veus, Júlia, la meva varietat cromàtica és limitada, cosa que no sé si afecta a la meva tasca de professor... potser sí, tenint en compte els tempsque corren.
És tan limitada la meva capacitat de distingir colors que en el cas dels polítics sempre m'ha semblat que a la cara tenien un rosa (posa-li el matís que vulguis) que passava al negre únicament quan altres polítics els feien fora de les butaques (rares excepcions colorífiques he vist).

M'encanta, cumClavis, trobar-me una ànima bessona, que encara em supera en disfuncions de colors (per cert, interessant bloc el teu i d'especialització que no domino, però que anuiré assimilant, espero).

Ets enciclopèdic i sorprenent, gatot.
Sí, amb les paraules passa com amb els colors, i encara més, perquè els matisos dels mots i la seva subjectivitat per part de l'emissor i del receptor és infinita i és, a més, una de les gràcies i de les desgràcies del procés comunicatiu.
petons de colors primaris (i encara)

Jo, Montse, veig una Catalunya verda, metafòricament parlant, és clar.
Sí, els zombis tenen matisos de gris, cosa que no estaria malament si els matisos tinguessin algun relleu, alguna llum.
M'encanten el vermell (en una dona, si el pot portar -i perdó pel masclisme- és fabulós) i el groc, que portava molt de jove -ai!-. Combinar-los tots dos, però, és un art que no he dominat mai i que en aquest país i el del costat...
Ah, però el vermell i el negre... si se saben posar...
nanit, emperadriu del nord!