28.10.09

l'essència i l'existència de la llengua catalana segons un personatge de Tom Sharpe

Vagi per davant que si Tom Sharpe encara publica una altra novel·la, me la llegiré: ja vaig dir que era un lector seu fidel, que no incondicional, i Sharpe és un escriptor que m’ha fet passar estones molt divertides, cosa que és una de les meves aspiracions vitals. Dit això –i no té res a veure amb l’apreciació globat i sintètica el fragment que del llibre que copio més avall-, la seva darrera obra, Els Grope, m’ha semblat molt fluixa des de diversos punts de vista. És veritat que hi ha alguns moments en què se m’escapava el somriure -aquesta és una de les finalitats de la seva literatura-, però cap riure –decepció que potser no tindran els qui el llegiran per primera vegada-, acostumat com ja estic al seu estil d’acumulació d’escenes exageradament grotesques. Per bé que la seva història manté un fil argumental que acaba en un desenllaç precipitat, he tingut la sensació d’anar llegint una novel·la poc estructurada com a tal, amb poca tensió, més aviat un anecdotari que acosta al quadre de costums del segle XIX, que més endavant donaria lloc a la novel·la costumista. Ferotge atac o sàtira del matriarcat, diuen alguns. Pura anècdota, repeteixo, en molts moments anacrònica, diria jo. Reflex de les relacions de parella -amb les exageracions pròpies de la seva ploma- de la societat actual? Es queda curt. Contextualització, a diferència d’altres obres, insignificant... Ep, que consti que m’ho he passat bé amb la lectura, però que també consti que està a una distància considerable de moltes de les seves obres.

Estic segur que molts dels lectors que passen per aquí no llegiran Els Grope, però també tinc la certesa que serà una novel·la que llegiran centenars, milers, de lectors catalans i de tot el món i que tots, d’una manera més intensa o més superficial, es fixaran en el fet que l’obra va dedicada a tres metges catalans que Sharpe va considerar que li van salvar la vida en un moment determinat (cosa que dubta que haguessin fet els metges anglesos) i també, poc o molt, es fixaran que ja cap al final apareix Catalunya, el lloc on es refugia un dels personatges principals. Als autòctons sempre ens fa gràcia que s’esmenti Catalunya en la literatura d’un autor estranger –és veritat que Sharpe porta uns quants anys vivint llargues temporades a Llafranc- i ens cau la bava quan qualsevol ens fa “justícia” i demonitzem els qui no ens comprenen, els qui no ens han captat, cosa que ens sembla que passa força sovint. A veure, us convido a llegir un petit fragment sobre la llengua catalana que apareix en la novel·la:

Un cop va arribar sa i estalvi a l’altre costat, en territori que ell suposava francès, va esperar que passés un autobús i finalment en va fer parar un que duia matrícula espanyola i va pujar-hi. Un cop assegut, va entaular una conversa amb l’home que anava al costat i es va treure un pes de sobre quan va comprovar que parlava molt bé l’anglès.
-On va? –va preguntar l’home quan es van haver intercanviat els noms.
-No en tinc ni idea –va admetre l’Horace-. Però m’agradaria saber què parla aquesta gent. Sé reconèixer l’espanyol, però això és diferent.
-Som a Catalunya i la gent parla català. És una barreja de francès i espanyol i moltes vegades la gent fa servir el castellà o l’espanyol de Madrid. Naturalment, cada zona té el seu accent i això fa més difícil d’entendre’l. quan manava Franco, ningú no podia parlar català, però naturalment la gent el parlava a casa seva. Ha de saber que els espanyols de soca-rel no n’entenen ni un mot.


Quan vaig acabar de llegir això, em vaig preguntar si corresponia a la veu de narrador o al darrere hi havia l’autor. Després vaig voler ser més subtil o condescendent i vaig pensar que el narrador havia creat un personatge estranger (“parlava molt bé l’anglès”) que coneixia el territori però no suficientment per tenir una idea clara de detalls insignificants com els de la llengua. Sol passar, hi ha gent que porta anys i anys en terra estranya (?), que conviu amb els nadius, que escolta, però que gairebé tot el que sap del territori ho ha tret dels diaris que llegeix en la seva pròpia llengua o de compatriotes "ben informats" en els quals confia plenament. Aquesta és l’única explicació que se m’acut, la de la sàtira, perquè no crec que Sharp pretengués en cap moment fer creure que el personatge al costat del qual va seure l’Horace era espanyol (podria ser?) o català (podria ser?). La llàstima és que no sé si els lectors que desconeixen la llengua catalana i el país tindran en compte aquesta subtilesa; encara que, tot plegat, aquest episodi té molt poc interès des del punt de vista de l’acció i és possible que se’l saltin i vagin directament a les dones amb poca roba, que és el que deu fer Tom Sharpe des del balcó de casa seva a Llafranc.

4 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

si alguna cosa s'epera dels llibres de Sharpe és que et faci riure cada poques pàgines. Només me n'he llegit 3 Wilts, i realment m'ho vaig passar molt bé.
Tens raó, a als catalans ens fa especial il.lusió que parlin de nosaltres, que s'adonin que existim, encara que sempre amb certa incomprensió i sorpresa.

Clidice ha dit...

Home, doncs em sembla una mica bèstia, els lectors de Sharpe acabaran creient que nosaltres parlem patuès? Vaig començar amb el Wilt (qui no) i em va captivar, però la cosa va anar a menys. No crec que el llegeixi aquest.

SM ha dit...

Sigui el cotnext qeu sigui, a mi em sembla una campanya de desinformació important. Quan diu "Som a Catalunya i la gent parla català. És una barreja de francès i espanyol" està comentent dos errors bastant greus, un per frase, i si ho fa expressament ho hauria de deixar clar en algun lloc.

pere ha dit...

Segur que sí, Jesús, i aquest, als que en són lectors habituals, els farà riure menys, a menys a mi, com ja he dit. El primer Wilt, sobretot, està molt bé.
De vegades, com en aquest cas, sembla que Sharpe no té idea d'alguns aspectes bàsics dels catalans. Llàstima.

Clidice, el que diu Sharpe, o qui sigui, de la llengua és de jutjat de guàrdia, totalment inadmisible i molt propi de la form de veure el món, és a dir sens mirar-lo més que en funció d'ells, dels anglesos.
Relament, si te'n queden altres per llegir, aquest seria el darrer que et recomanaria.

Realment, SM. No sé els lectores que té Sharpe a Gran Bretanya, suposo que molts, i no es fixaran gaire en aquest fragment o fins i tot els farà gràcia, però que un senyor que viu aquí digui aquesta (aquetes, si tu vols) bestiesa és imperdonable.