20.10.09

Millet

He mirat el principi de l’Àgora d’avui. Quina vergonya judicial i política –i totes les vergonyes que es vulguin afegir- aquest cas! Hi ha realment tantes pressions? Tan emmerdats estan tants? Jo, però, no diré res més, com fem tants en aquests país, parlaré de literatura. Per què m’he d’avergonyir més que els qui no tenen vergonya? Cremaria el meu passaport i me n'aniria... si no fos...

6 comentaris:

el gatot ha dit...

la darrera vegada que recordo en mi el sentiment d'indignació i escàndol, crec que va ser quan vaig llegir, sentir, veure -en diferents mitjans públics- que el senyor Piqué (el polític, no el futbolista), aleshores ministre, li sortia la declaració de renda negativa perquè els habitatges que tenia anaven a nom de no sé quina societat...

ja fa uns quants anys... ningú es va estripar la roba que portava i el senyor piqué va ser dignament i sense escàndol re-compensat amb càrrecs presidencials que sense cap mena de dubte mereix;

em meravella la pell fina que tots tenim en la immediatesa: com ens cou l'ortiga que ens acaba d'ortigar... i la poca memòria (en deien prudència?) que tenim en reclamar que els lladres ètics i legals ens restaurin...

la corte y reino manté els seus bufons, que es creuen virreis perquè la gent calla i atorga...

entenc la indignació del "cas millet" que ni he seguit ni m'importa... i que d'aquí tres mesos? cinq? ja ningú recordarà... o potser, si... potser serà un cap de turc;

mentres... seguirem tots panxacontents (uns més que d'altres), si el barça va guanyant títols, si no hi ha massa aldarulls al carrer, si la mainada no es planteja arguments incívics fora de lloc...

si tothom folla a les fosques (o si més no, fora de la vista dels altres), si qui roba ho fa sense que es noti... si qui explota els treballadors es pot seguir posant medalles d'excel·lència...

em sap greu, pere... m'has agafat en un moment tontu de sinceritat noctàmbula...

saps què? (perdona'm l'expressió però ara mateix és el que pensso i si vols... elimina el comentari que no em sabrà greu): em sua la polla la moral, la ètica i la justícia d'aquesta nostra dissortada pàtria, que és la que entre tots anem fent cada dia... amb mentides i oblits tolerats.

el gatot ha dit...

i ho sento... però amb aquesta pel·lícula, de guàrdies i serenos, ja n'he fet prou com per saltar-me, aquesta setmana, la negra i criminal...
:)

Júlia ha dit...

...i quina poca capacitat de reacció que tenim tots plegats. Tens raó, parlem de literatura.

kika ha dit...

suposo que ja era d'esperar, però no hi ha dret. tenen tots una barra! aquest matí he sentit al jordi basté a rac 1, després de molts dies que li feia el salt, i m'ha agradat senti-lo parlar sobre el jutge i els advocats en qüestió. com poden tenir tanta barra tots plegats!

Clidice ha dit...

... que tots els passaports poden fer la mateixa vergonya?

pere ha dit...

Esborrar el comentari perquè no ens indignem quan toca o no mantenim les indignacions? Perquè saltem i després pleguem? Perquè tenim poca memòria -en realitat en tenim, no gatot?, però la conservem en la memòria-? Ni pensar a esborra res: és el que hi ha.
La gent no calla ni atorga, però canvia de conversa i va a la seva i tots sabem que a la majoria el que ens importa és un mateix -cada vegada més- i el seu propi entorn, per molt que no callem ni atorguem, ans al contrari, cada vegada cridem més -en hores convingudes- i som més conscients del funcionament del món. Després, després, seguim el nostre horari, que tenim moltes coses a fer i de què parlar, només faltaria.
Ho sento, nanu, però espero una resposta policial.
Per cert, el cas Millet l'haurien de jutjar magistrats de fora del país, el nostre i el del costat. No diré més.

Hem parlat tantes vegades del tema, Júlia, virtualment i una mica en directe. No hi ha solució, som com una gasosa.molt de gas en obrir-se i al cap de poc, aigua dolça.

Molta barra, kika, però com diuen o insinuen els dos comentaristes i amics anteriors, cadascú de nosaltres a la seva, que prou feina tenim i no ens toca directament. Que terrible el desencís de la impotència!

Però, que encara hi ha passaports, Clidice? La veritat és que hi ha molts pasaports vergonyosos, aquí i arreu.