27.10.10

al doctor Solà

A mig matí, una companya m’ha dit que havies mort, que encara aquesta setmana, acompanyat per la teva esposa, havies assistit a la sessió de l’IEC. No saps com sento la teva absència; el record, les paraules que ens has deixat, el mestratge, la feina, l’exemple, perduraran.

Volia començar aquest recordatori, doctor Solà, parlant de l’any que et vaig conèixer, però la Margarida ho explica millor que no ho faria jo en el primer paràgraf de l’apunt que avui et dedica, així que em remeto al que diu. Si de cas, afegiria que em va sorprendre, acostumat com estava als professors que parlaven de blanc o negre, que en les teves classes tot tenia matisos i els colors eren canviants. Em desconcertava i m’estimulava. Però això també ho diu la Margarida en el segon paràgraf.

Avui, a TV3, han començat el telenotícies amb una informació de llengua, la sentència del TSJC de no considerar el català llengua preferent en algunes administracions públiques. I ja saps que la història continuarà. Després parlaven de tu. Ja ho veus, doctor Solà, ni ens podem acomiadar en pau.

A casa, he fullejat alguns dels teus articles i m’ha semblat que podia deixar-ne aquí un fragment d’un de fa molts anys, publicat al “Diario de Barcelona”. Segurament ara l’escriuries d’una altra manera, però crec que l’essència seria la mateixa.

La llengua és un fet objectiu i irrenunciable. Que és un fet objectiu vol dir que ens el trobem com un fet natural, que no ens l’hem inventat ni depèn de la nostra voluntat: exactament igual que un vell camí veïnal, que un arbre, que l’aire que respirem. I diem que és irrenunciable perquè així ho sentim dins de nosaltres mateixos i la història ens demostra que el poble català sempre ho ha sentit així; sobretot els catalans de la Catalunya estricta, hem fet entendre d’infinites maneres que no estem disposats a renunciar al nostre idioma ni a deixar-nos-el malmetre.

Perseverarem, doctor Solà, però ja veus, ja saps, que la cosa no va fina, que fins i tot ens acusen d’antidemòcrates, com si les qüestions de la llengua pròpia fossin qüestions de vots i tribunals.

Bé, ara me’n vaig a llegir què diuen de tu en altres blocs, que entre les classes del matí i el curset de la tarda en què m’han ensenyat a fer un bloc, no he tingut gaire temps; després, a treballar una mica. Ha estat un plaer haver-te conegut... En fi, els comiats mai no han estat el meu fort, ja em perdonaràs.

5 comentaris:

vpamies ha dit...

Quin dia tan trist. I com bé dius, no ens deixen ni acomiadar-lo tranquils! Joan Solà va marcar el camí i cal eixamplar-lo i veure fins on ens porta.

Alberich ha dit...

La desaparició del Dr.Solà, afegida a la nova ofensiva del poder judicial, són dues males noticies, si.
Esperem que vinguin temps millors!.

fenix16 ha dit...

Ell ho va dir moltes vegades, es la nostra autoestima la que està en perill, i per aixó de nosaltres depèn,som nosaltres el present de la nostra llengua i em de crear el seu futur.

Clidice ha dit...

La conjuntura ha propiciat un sentiment de pessimisme difícilment superable. Després de tants segles de resistència, serem capaços de resistir gaire més? Hi haurà algú capaç de liderar-ho?

pere ha dit...

Una pèrdua sentida, Víctor. Farem el que podrem, però el tindrem com a exemple.

Esperem-ho, Alberich, però amb una mica d'escepticisme. Sembla que el seny i la paraula no són suficients.

Tu, sobretot, fenix, i els de la teva edat, sou el futur de la llengua i del país. Desitjo que la càrrega no sigui massa feixuga.

Potser resistirem, clidice, però no trobes que estem cansats de resistir, que ja ens toca avançar. Com? No ho sé, no ho veig.