11.10.10

la felicitat

Vaig tardar una mica a descobrir que Odette Toulemonde cantava Josephine Baker, però va ser un moment recordar els estius al mas, paradís perdut. A la petita llibreria, amb revistes d’abans de la guerra, en vaig trobar unes quantes amb fotografies de la cantant i actriu. En algunes se la veia nua i les estisores van fer estralls. Després deixava les revistes ben plegades al seu lloc. No sé on han anat a parar les revistes i encara menys els retalls. Tampoc no sé si algú més, després de fer-ho jo, l’únic nen que aleshores corria als per aquell primer pis amb olor d’ametlles durant els estius, ha fullejat aquelles revistes i s’ha preguntat que contenien exactament aquells rectangles desapareguts.

Avui –quin diumenge-divendres més ingrat ens ha portat la pluja!- m’he passat una estona escoltant cançons antigues.






(M'ha fet gràcia que un dels actors de Zou-Zou es digués com jo: Pierre Palau: Mr. de Saint-Lévy, el protector.)

4 comentaris:

zel ha dit...

Ostres, Pere, això ens porta a la més tendra joventut, i les cançons, una joia! Un petonas...

Pais secret ha dit...

Vaig veure l´Odette el dissabte. Per fi alguna pel·lícula que es deixa veure a TV3. Senzilla, ingènua com ella mateixa i quants personatges reconeguts a la vida diària...els adolescents, l´amiga envejosa, el fracassat...Fins al final no vaig entendre qui era Jesús.
L´acabament de la pel·lícula estava cantat però almenys te´n vas a dormir reconciliat.

anna g. ha dit...

la fe(licita)t, per a alguns, és il·lícita. per a altres, un dels petits plaers -ja siguin lícits o il·lícits- de la vida. jo em quedo amb la primera síl·laba, la fe, que diuen que mou muntanyes, i que és sinònim d'esperança, que -segons diuen també- que és l'última cosa que es perd.

petons lícits ;)

pere ha dit...

Tendríssima i relativament innocent, zel. Cançons felices, sí.
Petonàs.

I tot i així, A., com passa sempre, és una peli que va tenir bones crítiques, però d'altres de terribles que l'acusaven de falsa ingenuïtat i de coses pitjors, i de voler imitar -sense èxit- Amélie (Pouulain). En fi, nosaltres ens ho vam passar bé.
Ai, Jesús... Jo fa anys que, com que nado fatal, intento caminar sobre les aigües amb, de moment, resultats nuls.

La felicitat, Anna, sempre és lícita. Una altra cosa és que de vegades els mitjans per aconseguir-la siguin dubtosos, però no s'hi pot fer res per canviar el principal i misteriós objectiu dels humans.
I si falla la fe i l'esperança, val la caritat? Segurament la caritta és massa tangible i es considera un engany?
Petons...