27.10.10

de les ondulacions d'alguns personatges plans

Els dos pretextos anteriors tenien per finalitat la seva aplicació a la vida real: és possible, tal com fa Forster amb els personatges de les novel·les, dividir les persones en planes i rodones? Jo diria que no, a no ser en casos extrems, patològics. Fins i tot les persones més unidimensionals, les aparentment més simples, les que semblen un disc de música monocord, tenen en algun moment contradiccions, canvien, poc o molt, a partir dels estímuls que reben, tenen en definitiva, la capacitat de sorprendre’ns, si els anem seguint de prop, en un moment determinat. Mira aquell... qui ho ha havia de dir.

En canvi, entre els éssers reals també hi ha personatges plans, precisament les persones quan fan de personatges, és a dir, quan actuen seguint un paper que han triat o que –també podria ser- que els ha arribat sense buscar-lo gaire.

Sostinc la tesi que entre els personatges reals plans, els més característics, els més fàcils de detectar, els que poden servir com a exemple, són els polítics. No em refereixo als polítics circumstancials que per motius diversos han entrat en política i ells mateixos se n’han apartat, ni tampoc als polítics de tercera fila a qui algú algun dia va situar en una llista electoral i després de sortir elegits ningú no ha sentit parlar mai més d’ells; aquests no són ni personatges, són els fantasmes de la política. Em refereixo als polítics que parlen, que apareixen als mitjans, que fan promeses, que dediquen la seva vida a exercir el paper i que fins i tot quan es retiren, si es retiren, continuen exercint o mostren símptomes evidents d’abstinència que a vegades resolen amb una reaparició.

Si estem d’acord que els personatges plans tenen un tret predominant que els caracteritza: l’avarícia, la maldat, la bondat..., hi ha algun tret definitori dels polítics? Jo diria que sí. Fixem-nos en “Polònia”, per exemple, un programa d’humor que tots hem vist alguna vegada on apareixen polítics de diverses tendències. És veritat que l’humor que hi apareix tendeix a simplificar i a destacar algun aspecte, és a dir, a caricaturitzar, però precisament per això ens pot guiar a l’hora de reconèixer el tret distintiu dels polítics. Més enllà de les caracteritzacions particulars, què tenen en comú tots els personatges? Doncs l’interès pel poder. Siguin quines siguin les seves motivacions personals, molt o poc lloables, tots volen exercir com més poder millor. Per al bé de la societat, en representació de la societat, però el poder de fer i desfer.

Potser els polítics no són el paradigma del personatge pla, potser els hauríem de buscar un altre nom a mig camí entre el pla i el rodó? No ho sé, però em sembla que no cal. És veritat que a vegades diuen negre i al cap de poc gris, o groc o blanc. Alguns sempre es mantenen en el roig, però tiren capa al rosa o el porpra. Alguns no pactarien mai amb els altres de manera permanent, però per un període de temps no essencial... Alguns fins i tot són capaços de trair els principis inamovibles que els guiaven i radicalitzar-se a dreta (més) o esquerra (menys)... Algú deu pensar que estic descrivint aspectes dels personatges rodons, però no, perquè en realitat, i negueu-me que sigui així, els polítics mai no ens sorprenen, a vegades fingeixen ser rodons, però no ens convencen, sabem que la seva aparent evolució, les seves contradiccions –que justificaran sempre que puguin-, tot el que faran, no és més que un camí per aconseguir més poder; això sí, poder que els servirà per fer una societat en què tots tindrem una vida més plena, una existència més justa, etc.

En definitiva, en les properes eleccions no ens hem de trencar gaire el cap a l’hora de triar. Aquests cercles de mides diverses que configuren els polítics no són més que bombolletes de fum que un dia o altre esclataran o se les endurà el vent, i així fins a l’infinit. Des de la planícia enlairada del poder, ells, de moment, ens marcaran els nostres ritmes.

5 comentaris:

Amateur ha dit...

Ara que ja veig cap on va... No sé, a mi la distinció entre personatges plans i rodons, aplicada a la vida real, no em quadra. ¿Recorda allò de Josep Pla dels amics, coneguts i saludats? O, per exemple, la distinció entre protagonista i secundari. Hom és el protagonista de la seva vida. I pel voltant hi ha una sèrie de personatges: l'antagonista, el millor amic, l'espòs o esposa, i allà pel fons una colla que ara entren ara surten, i que no arribem a conèixer realment. I com que no els coneixem realment, els simplifiquem. La major part de malnoms surten d'aquí. Però no veig que el fet de ser desconeguts els faci plans; intrínsecament plans. O els converteix en plans en la mesura que nosaltres ho som també per a ells. I amb les figures públiques? Doncs el fet de recórrer a "Polònia" ho explica molt bé: a les figures públiques les arribem a conèixer a travès d'un filtre retoric que, si bé no és obertament ficcional, utilitza els mateixos recursos. És a dir: no crec que Montilla sigui tan taciturn a casa seva. Ni Puigcercós tan xulesc quan parla amb els fills, si en té. Etcètera. És a dir: que el màrqueting electoral ens els transforma en personatges plans. Clar que potser ja és el que vostè volia dir...

Joana ha dit...

Aquest article l'haurien de llegir alguns iniciats en narrativa que pretenen escriure una novel·la com si fos la cosa mes senzilla del món i a l'hora de caracteritzar els personatges s'obliden que almenys algun haurà de ser rodó.

I si ho apliquem al món de la política, a veure si determinats "personatges" es mullen un poc més i deixen de ser tan plans.

Un plaer!

Clidice ha dit...

al final, el gran encert del Polònia, és que, quan veus el polític "real", sembla com si s'estigués imitant a si mateix. O sigui que la "planitut" és força real, si més no de cara a la galeria.

fenix16 ha dit...

Personatges? ho som tots. Podem dir que som naturals i transparents, però no es veritat. En poques vegades ens presentem davant dels altres com som realment, inclús ni tan sols amb nosaltres mateixos.
El tipus de personatge que som, no ho sé, pla, rodó,complexe,simple. Suposo que en tota obra, sempre hi ha espai per tot tipus de personatges.
Els polítics, no ens enganyem, són un reflexe de nosaltres (no m'agrada dir de la societat, com si fos un ent aliè a les persones que la conforman), amb lo qual no deixan de interpretar el personatge que més els hi convè perque el públic els aplaudeixi.

Felicitats per el blog.

pere ha dit...

És clar, amateur, que les persones mai no es poden classificar segons la caracterització de Forster. Les persones, per poc que ho siguin, sempre són rodones. És clar que Puigcercós, per dir un nom, deu ser una persona rodona (segurament n'hi ha de més rodons), però en canvi, vist com a polític -i passa moltes hores fent de polític- Puigcercós, faci el que faci, no crec que em sorprengui mai. Puigcercós persona no m'interessa, no el conec; el Puigcercós personatge és pla, cosa que no vol dir que no pugui ser protagonista, i fins i tot un protagonista interessant.
Per cert, molt interessant el teu bloc.

És veritat, Joana, hi ha personatges de novel·la que els lectors intuïm que voldrien ser rodons, però no hi ha manera. Compte, això no vol dir que no hi hagi escriptors que creïn expressament personatges plans magífics, més interessants que molts personatges rodons da'ltres autors.

El teu desig, es mullin o no, serà difícil de veure realitzat.

El plaer és meu :-)


I com que els polítics estan al servei de la "galeria", el que dius confirma la meva impressió, Clidice. Després, en la intimitat, no dubto que són tan rodons que rellisquen sense aturador en les superfícies planes.

De fet, no importa com ens presentem, no importa la màscàra que, més o menys, tots portem i podem anar canviant. Essencialment continuem sent rodons, boletes petites o globus immensos, però rodons. Precisament l'autodesconeixement, en la mesura que sigui, no fa més que confirmar, la nostra complexitat... si de vegades nosaltres mateixos ens sorprenem de les nostres reaccions.
Els polítics, potser ho dic massa precipitadament, són, en tot cas, el reflex de la societat, però no dels individus que la formen i sí, realment coniexen els fluxos socials i els aprofiten, uns més, els altres menys, alguns poc; aquests darrers no duren gaire.

Gràcies, felicitats a tu, fènix16, pel teu.