el lector desmemoriat

En la seva darrera anotació, que potser ja no ho és, la Mireia fa una síntesi del balanç de les seves lectures de l’any 2010. M’hagués agradat deixar-li un comentari opinant sobre el seus llibres, però pràcticament no hem compartit cap lectura; també hagués pogut dir-li alguna cosa sobre els meus llibres del 2010, però tret d’alguna obra ben present, sóc incapaç de saber, sense fer una cerca per prestatges, taules i tauletes, què he llegit aquest any o què és de l’any passat o de qualsevol altre moment no gaire remot. Just a tocar la mà esquerra, al costat del teclat (sóc força desordenat), tinc lectures i relectures que són de l’any, cito títols: L’art d’ensenyar Barcelona, Huye rápido, vete lejos, Verd aigua, Del llum de gas al llum elèctric. Àngels e dimonis, Tres prosistes... Un conjunt heterogeni i em temo que heterodox que he fet servir en algun post. Just al darrere... No cal continuar, perquè no es tracta d’anar citant sinó de reprendre consciència de la meva desmemòria.

Sóc, des de l’adolescència –segurament de molt abans, però no ho recordo-, un individu amb una memòria escassa. No només pel que fa a les lectures sinó respecte qualsevol experiència de la meva vida, encara que no abundaré en aquest darrer camp, que té els seus pros i els seus contres. Quant a les lectures, m’adono que he estat un lector atent sobretot a les històries i molt menys, possiblement per incapacitat, als arguments. I tot i així, sovint em resulta impossible recordar històries, és a dir, l’element primari d’una novel·la, al cap de poc d’haver-les llegit. A diferència d’alguns que no han llegit algun llibre però fa l’efecte que en dominen tots els secrets, jo dec fer la impressió que no he passat de la primera pàgina i d’algun fulleig ràpid a l’atzar. Bé, les coses són com són i ara ja hi puc fer ben poc per canviar-les. De la meva desmemòria, no em preocupa tant l’oblit d’algun personatge, d’un passatge transcendent, d’una finalitat evident, d’un ritme sensacional..., sinó el fet d’haver estat, durant el propi acte de la lectura, un mal lector, un lector primitiu, poc intel·ligent, que s’ha quedat únicament amb el més elemental, el més extern, el més evident.

Vull dir que potser he estat una mena de lector troglodita. Em sembla que val més que en lloc d’explicar amb més detall el que pretenc dir ho faci a través d’unes paraules de Forster, autor, crec recordar, que ja he citat en altres moments i que té l’avantatge sobre altres teòrics de posar-se en la pell del lector, de parlar com a lector.

Definamos el argumento. Hemos descrito la historia como una narración de sucesos ordenada temporalmente. El argumento es también una narración de sucesos, pero el énfasis recae en la causalidad. Una historia es: “El rey murió y luego murió la reina”. Un argumento es: “El rey murió y luego la reina murió de pena” Se conserva el orden temporal, pero se ve eclipsado por la sensación de causalidad. O también: “la reina murió, nadie sabía por qué, hasta que se descubrió que fue de pena por la muerte del rey”. Este es un argumento con misterio, forma que admite un desarrollo superior. Suspende el orden temporal y se distancia de la historia tanto como lo permiten sus limitaciones. Consideremos la muerte de la reina. Si es una historia, preguntaremos “¿Y luego qué pasó? Si es un argumento, preguntaremos: “¿Por qué?” Esta es la diferencia. Un argumento no puede contarse a un público de trogloditas boquiabiertos, ni a un sultán tiránico.... a éstos sólo les mantiene despiertos “y luego, y luego...” Y un argumento exige inteligencia y memoria. Si queremos comprender el argumento tenemos que tener inteligencia y memoria.




Lo primero, inteligencia. El lector de novelas inteligente, a diferencia del curioso que pasa por alto los datos nuevos, toma nota mental de ellos. Los observa desde dos puntos de vista: aislados y en relación con lo que ha leído en las páginas anteriores. Probablemente no los comprende, pero no espera poder hacerlo aún. Los datos de una novela sumamente organizada son a menudo correspondencias referenciales de las que el espectador ideal no puede esperar tener una imagen cabal hasta llegar al final de la obra y estar sentado en la cumbre de la montaña... Este elemento de sorpresa o misterio posee una gran relevancia en el argumento. Se produce mediante una suspensión del orden temporal; un misterio es una bolsa en el tiempo, y tenemos un ejemplo tosco cuando decimos: “¿Por qué murió la reina?”.. el misterio es esencial en un argumento y no puede apreciarse sin inteligencia. El curioso n o sabe ver más que otro “y luego...” Para apreciar un misterio hay que dejar en suspenso una parte de la mente, cavilando, mientras otra continúa avanzando.


Esto nos lleva al segundo requisito: la memoria.
La memoria y la inteligencia se hallan íntimamente relacionadas, pues sin recordar no podemos entender. Si cuando muere la reina hemos olvidado la existencia del rey, nunca descubriremos lo que causó su muerte. El argumentista confía en que nosotros recordemos, y nosotros esperamos de él que no deje cabos sueltos. Cada acto o cada palabra del argumento debe contar; la traba debe ser económica y sucinta; incluso cuando es complicada debe ser orgánica y estar exenta de materia inerte. Puede ser difícil o fácil, puede –y debe- albergar misterios, pero no debe confundir. Y a medida que se desentraña, por encima de todo ello revoloteará la memoria del lector, reorganizando y reconsiderando constantemente, descubriendo nuevas pistas, nuevos encadenamientos de causa y efecto; la sensación final –si el argumento ha sido bueno- no será de que existen pistas ni concatenaciones, sino algo estéticamente compacto, algo que el novelista podría haber mostrado directamente pero sin belleza.

E. M. Forster. Aspectos de la novela.

Estic segur que si heu arribat fins aquí haureu entès –el text és diàfan-, el que volia expressar (i ja no parlo d’intel·ligència), tot i que alguns aspectes del discurs de Forster els podria discutir jo mateix, però no canviarien substancialment el meu discurs. Ah, com admiro el lector intel·ligent i amb bona memòria que sap anar més enllà de les històries!