L’home va entrar en una papereria del carrer Comtal amb la intenció de veure si tenien alguna capsa de cartró amb tres o quatre calaixos. En va veure una que li semblava que li podia anar bé, però com que s’havia deixat les mides del prestatge on volia col·locar-la, va decidir que ja tornaria un altre dia.
Mentre es trobava a punt de sortir, tres o quatre passes darrere d’una fila de dos que esperaven que els atengués la caixera, l’home va observar que el noi més proper, feia una mirada circular i allargava la mà per agafar un dels llapis d’una gran semiesfera transparent de la seva esquerra i amb un moviment de prestidigitador se’l ficava a la butxaca de la gavardina.
L’home, il·lusionat, va preguntar al jove si regalaven els llapis. La caixera, que devia sentir l’home, va aixecar la vista i li va respondre amb un no taxatiu.
L’home es va sentir discriminat una vegada més i va pensar que el món era dels joves, però no va voler discutir-ho amb la caixera.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
quan s'ès excessivament educat passen aquestes coses.
un conte fantàstic!
però és més que un conte, no? :)
Boníssim, Pere!
No és el mateix, però sembla aquella dita: dos es barallaven i el tercer va rebre.
Admiro la ingenuïtat (per dir-ho d´alguna manera) de l´home que anava a comprar una capsa de cartró amb calaixos.
I el jove ni tan sols va envermellir?
Si ja ho deia la meva iaia : "El que és honrat i desgraciat no trepitja mai una merda"... (amb persó si ha sonat massa obscè, eh!)
Un conte molt alliçonador: Com és que no hi ha llapis a lliure disposició de qui els vulgui agafar? D’això se’n diu l’estat del benestar?...Bah !.
sempre hi ha algú més jove que té o fa més gràcia...
Què s'hi pot fer, Francesc? Quan un ha tingut una bona educació els seus principis són inalterables.
De fet, kika, és un conte poc imaginatiu :-)
Gràcies, Arati. La realitat és divertida.
Dos contra un, A. Però per sobre de tot, la dignitat ingènua. A més, l'home em sembla que es diverteix més amb l'observació que amb la intervenció.
Crec que el jove ja tenia gran experiència en situacions similars, Clidice.
Va, Mireia, són merdes petites i quotidines en aquest món de miniatures. En l'època de la teva àvia (fa quatre dies) les merdes deien ser més... consitents?
La crisi, Ramon, que ha arribat arreu. No sé on anirem a parar.
És el que dic, gatot, que ja no es respecta ni l'edat. És clar que l'home després pensava que tenia la casa plena de llapis.
Publica un comentari a l'entrada