Al matí, vaig sortir una estona a comprar el pa i el diari –un sol entre núvols no em protegia prou del fred que em trasbalsa- i vaig allargar-me fins a la Sagrada Família, que celebrava el tercer dissabte de portes obertes.
En una parada de la plaça, vaig votar la preconsulta de la independència del país. Un sobre interior i l’altre rubricat en una urna poc opulenta –i tanta gent com som a Barcelona! Una senyora parlava dels patiments del seu pare durant la guerra i la postguerra. Em van preguntar si era del barri i si podia col·laborar en alguna taula. Grups i grupets ens sobrepassaven sense fixar-se en nosaltres, amb una altra idea fixa. Just davant, un autocar anava encabint altres fidels, més dones que homes, que havien aprofitat el matí –la fe desafia els elements- per visitar la basílica. Predominaven els colors negres i les cares satisfetes.
La guàrdia urbana havia muntant un sistema de tanques que començava a l’avinguda de Gaudí i que serpentejava fins arribar a la porta del Naixement. No em vaig veure amb cor de ficar-m’hi perquè estava segur que en un moment o altre em perdria en aquell laberint i que la meva fe seria insuficient per conduir-me a bon port. També a l’exterior, em van cridar l’atenció dos popes de trets eslaus que es feien fotos; el més jove, amb cabell llarg, ros i recollit en una cua, de barba heterodoxament poblada, somreia innocent, com qui ha retrobat la fe en un país llunyà. Vaig pensar que potser la Sagrada Família és actualment el centre més ecumènic de la cristiandat i una de les curiositats universals més enllà de religions i races i no vaig saber deduir on comença i on acaba una cosa i l’altra. També vaig pensar en els viatges de Verdaguer, però aquesta és una altra història.
A nit, en sortir de la parada de la línia lila, tornant de casa de les meves nebodes que m’havien derrotat en tots els jocs de la Wii, queia una aiguaneu suau que els focus de la façana del Naixement ressaltava. Tres carrers més al sud-oest, a la vora de casa, les voreres a penes estaven humides per una pluja a la baixa.
En una parada de la plaça, vaig votar la preconsulta de la independència del país. Un sobre interior i l’altre rubricat en una urna poc opulenta –i tanta gent com som a Barcelona! Una senyora parlava dels patiments del seu pare durant la guerra i la postguerra. Em van preguntar si era del barri i si podia col·laborar en alguna taula. Grups i grupets ens sobrepassaven sense fixar-se en nosaltres, amb una altra idea fixa. Just davant, un autocar anava encabint altres fidels, més dones que homes, que havien aprofitat el matí –la fe desafia els elements- per visitar la basílica. Predominaven els colors negres i les cares satisfetes.
La guàrdia urbana havia muntant un sistema de tanques que començava a l’avinguda de Gaudí i que serpentejava fins arribar a la porta del Naixement. No em vaig veure amb cor de ficar-m’hi perquè estava segur que en un moment o altre em perdria en aquell laberint i que la meva fe seria insuficient per conduir-me a bon port. També a l’exterior, em van cridar l’atenció dos popes de trets eslaus que es feien fotos; el més jove, amb cabell llarg, ros i recollit en una cua, de barba heterodoxament poblada, somreia innocent, com qui ha retrobat la fe en un país llunyà. Vaig pensar que potser la Sagrada Família és actualment el centre més ecumènic de la cristiandat i una de les curiositats universals més enllà de religions i races i no vaig saber deduir on comença i on acaba una cosa i l’altra. També vaig pensar en els viatges de Verdaguer, però aquesta és una altra història.
A nit, en sortir de la parada de la línia lila, tornant de casa de les meves nebodes que m’havien derrotat en tots els jocs de la Wii, queia una aiguaneu suau que els focus de la façana del Naixement ressaltava. Tres carrers més al sud-oest, a la vora de casa, les voreres a penes estaven humides per una pluja a la baixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada