Em miro l'any de naixement i de mort d'alguns escriptors catalans, que no necessàriament de literatura catalana, del segle XVI: Joan Lluís Vives, Joan Boscà, Pere Serafí i Cristòfor Despuig. Excepte en el cas de Boscà, que va nàixer l'any del descobriment d'Amèrica i va morir als 50 anys, els altres van viure 60 o poc més. Quina esperança de vida hi havia al segle XVI? No ho sé, però si fos la d'aquests autors, extrapolo que amb l'edat de jubilació actual -i la que va venint- tots haurien mort sense cobrar cap pensió d'un Estat que no en devia donar. En l'actualitat, com argument per allargar l'edat de jubilació, es diu que l'esperança de vida ha crescut molt respecte a altres èpoques. Cert, però el que no diuen és que ja hi ha sistemes basats en la genètica i tantes altres variables que no sé que poden afinar l'edat que tindrà cadascú quan mori. Crec que si l'Estat volgués ser realment equànime en aquest assumpte ho hauria de tenir en compte a l'hora de concretar edats; caldria una jubilació personalitzada, segons l'esperança de vida de cadascú. Trobo que seria de justícia, però vés a explicar-los-ho i que et facin cas.
En la resta del món animal, el més evolucionat, el tema de l'esperança de vida tampoc no em sembla gaire clar. Fa uns dies, el propietari del celler que freqüento tenia al seu càrrec un gosset d'una clienta mentre ella feia diverses compres en altres botigues. Vam encetar una conversa sobre gossos i, en un moment determinat, en C. es va posar a calcular l'edat del seu pupil: 14 anys, igual a més de 100 anys humans! No sé quin mètode va seguir, encara que normalment se sol dir que un any d'un gos equival a set anys humans, generalització que sembla força incerta perquè cal tenir en compte la raça i el pes de l'animal. Així, per exemple, segons unes taules que es poden consultar a Internet -en deuen córrer moltes- un gos de 14 anys i menys de 9 quilos té una equivalència humana de 72 anys, mentre que si pesa més de 45 quilos, se li atribueixen 108 anys; una diferència notable, que en el segon cas arriba a una edat que és poc freqüent d'assolir pels humans. No sé si en el cas dels gossos, l'esperança de vida ha augmentat amb el temps. I ja posats, a reafirmar-me en la meva ignorància, no sé si algú s'ha dedicat a fer taules comparatives del regne animal en general: el cuc de seda, per exemple.
Ahir, el propietari d'un bloc dels que tinc apuntats en el meu, a la dreta, va escriure un post comunicant-nos que celebra el primer aniversari del seu bloc. Com és de rigor, el vaig felicitar de cor i li vaig desitjar llarga vida. Després m'he preguntat quina és l'esperança de vida dels blocs i quina és la seva equivalència amb altres mitjans de comunicació. Segur que algú ja ha fet estudis sobre el tema, cosa que trobo precipitada perquè considero que la perspectiva que es pot tenir encara és insuficient i, sobretot, perquè no hi ha manera de saber quants blocs corren pel món. El que sí que sé és que al llarg de la meva vida blocaire he assistit a alguns enterraments de blocs amics, i això pesa. La gràcia dels blocs és, però, que la mort gairebé sempre és desitjada i sempre poden ressuscitar.
En la resta del món animal, el més evolucionat, el tema de l'esperança de vida tampoc no em sembla gaire clar. Fa uns dies, el propietari del celler que freqüento tenia al seu càrrec un gosset d'una clienta mentre ella feia diverses compres en altres botigues. Vam encetar una conversa sobre gossos i, en un moment determinat, en C. es va posar a calcular l'edat del seu pupil: 14 anys, igual a més de 100 anys humans! No sé quin mètode va seguir, encara que normalment se sol dir que un any d'un gos equival a set anys humans, generalització que sembla força incerta perquè cal tenir en compte la raça i el pes de l'animal. Així, per exemple, segons unes taules que es poden consultar a Internet -en deuen córrer moltes- un gos de 14 anys i menys de 9 quilos té una equivalència humana de 72 anys, mentre que si pesa més de 45 quilos, se li atribueixen 108 anys; una diferència notable, que en el segon cas arriba a una edat que és poc freqüent d'assolir pels humans. No sé si en el cas dels gossos, l'esperança de vida ha augmentat amb el temps. I ja posats, a reafirmar-me en la meva ignorància, no sé si algú s'ha dedicat a fer taules comparatives del regne animal en general: el cuc de seda, per exemple.
Ahir, el propietari d'un bloc dels que tinc apuntats en el meu, a la dreta, va escriure un post comunicant-nos que celebra el primer aniversari del seu bloc. Com és de rigor, el vaig felicitar de cor i li vaig desitjar llarga vida. Després m'he preguntat quina és l'esperança de vida dels blocs i quina és la seva equivalència amb altres mitjans de comunicació. Segur que algú ja ha fet estudis sobre el tema, cosa que trobo precipitada perquè considero que la perspectiva que es pot tenir encara és insuficient i, sobretot, perquè no hi ha manera de saber quants blocs corren pel món. El que sí que sé és que al llarg de la meva vida blocaire he assistit a alguns enterraments de blocs amics, i això pesa. La gràcia dels blocs és, però, que la mort gairebé sempre és desitjada i sempre poden ressuscitar.
4 comentaris:
Des del "més enllà", una salutació ben cordial! ;-)
Sobre l'esperança de vida hi ha molts tòpics, també. Va disminuir força en el segle XIX, per cert, en comparació amb segles anteriors, a causa de la tuberculosi, que es va escampar 'gràcies' a les campanyes napoleòniques. O sigui, que no tot segueix un ritme 'ascendent' hi ha moltes variables, una guerra trenca totes les mitjanes.
em sembla que a unos gossos sel's compten SET anys i a altres SIS segons la mida.
Quan a l'esperança de vida obviàment ha augmentat molt sobre tot en baixar la mortalitat infantil i a menjar i viure més bé d'adults. Ara, s'ha de veure amb quina qualitat de vida viu molta gent gran, que aquesta és una altra.
Se t'enyora, Rita. Però no desespero del teu retorn, encara que sigui amb un altre nom.
Una abraçada.
Bé, el ritme és, de moment, ascendent, Júlia. Una altra cosa són els períodes en què per diverses causes hi ha parèntesis o marxes enrere momentànies de durada diversa. Tot i així, em sembla que a l'individu el que en el fons li importa és la seva pròpia esperança de vida, sobretot quan en té poca.
Exacte, Francesc, varia segons diversos casos i, evidentment segons l'edat que tene se sumen més o menys anys. De tota manera, el divertit és que em sembla que els gossos no en saben res sobre aquesta comparativa amb l'edat dels humans, al menys això em van dir tres o quatre gossos del veïnat.
Quant a la qualitat de vida, no sembla que el futur més immediat sigui especialment esperançador.
Publica un comentari a l'entrada