22.2.11

la classe

Sabia que aquesta nit passarien per la tele La clase, una pel·lícula de Laurent Cantet de l'any 2008, sobre una obra de François Bégaudeau, que n'és el protagonista; i com que també sabia que no podria gravar-la o veure-la sencera, se m'ha acudit demanar-li a un company que sol tenir els mitjans i la disposició si me la podia gravar. M'ha dit que tenia problemes tècnics, però també que no era una pel·lícula per passar als alumnes, que no els interessaria. Ell mateix havia volgut veure-la dues vegades i no va resistir gaire, no li interessava i al final la va esborrar. Li remarco que de moment només m'interessa veure-la a mi -no solc passar pelis als alumnes, encara que, excepcionalment el divendres passat vam començar a veure Good Bye Lenini!- perquè m'atreuen les poques referències que en tinc. El company insisteix que ell sap què agrada als alumnes; jo no insisteixo.

Aquesta nit he vist una bona part de La clase. M'ha semblat sensacional, però m'abstindré de qualsevol anàlisi. No em veig capaç de condensar el meu pensament, que encara va donant voltes a alguns aspectes del material. Un dels mèrits de la pel·lícula és que presenta i no jutja, i presenta, tot i que les tries de situacions sempre responen a una visió i una intenció personal, amb un rigor que poques vegades he vist en material fílmic sobre el món de l'ensenyament, de l'educació, de les institucions. Res a veure amb temes semblants presentats anteriorment a la pantalla.

La pel·lícula explica el que hi ha, el que és, en una aula concreta, amb uns alumnes determinats i en un país especificat. Presenta, em sembla, amb honradesa, amb una barreja de duresa i patetisme, i, crec, amb amor i desesperança, amb desig de futur i amb neguit d'un futur incert, amb certesa i amb desconcert, també.

Voldria remarcar, per si algú pensa que el que es veu es localista i se situa en un marc tancat, que l'interès de la història, del que gairebé és un documental, és el seu universalisme, al menys en la mesura que la meva experiència m'ho confirma. L'acció no transcorre en una aula d'un centre d'ensenyament francès amb alumnes procedents de la immigració, la història és la dels nostres centres, els d'aquí i ara, en les proporcions -de més o de menys- que es vulgui i el canvi d'anècdotes que cada lloc o cada cas tingui. De fet és una síntesi parcial de la nostra societat actual.

Aquesta història que no sé si pot interessar els meus alumnes, però sé que hauria d'interessar els professors molt especialment, també els pares, els organitzadors i els organitzats, i la societat en general. Dic la societat perquè els protagonistes no fan més que reproduir en petita escala la societat que ens és més propera en algunes de les seves contradiccions i de la seva complexitat. Hauríem de poder anar desgranat les escenes d'aquesta història i anar reflexionant i discutint i..., però crec que no tenim temps i jo acabo aquí sense dir ben bé res, perquè, la veritat, no se m'acut què dir sobre un funcionament cultural i social que coneixem prou bé, que hem creat i que no crec que canviï en un futur immediat. Què més podríem dir? ës clar, que hi ha moltes altres coses i moltes altres visions.


12 comentaris:

Júlia ha dit...

Malauradament, l'interès per reflectir el món real de l'ensenyament que tenen els francesos no es correspon amb el nostre, i pel que dius i l'actitud del company, ja es veu com va. I, certament, hi ha molts aspectes universals i del present en aquest retrat d'una alumnat del nostre temps. Recordo també 'Hoy empieza todo', 'Ser y tener', -ho escric en castellà perquè és com en recordo els títols- totes elles molt interessants i que no veig perquè no han d'interessar també la gent jove. Aquí, pel que fa al cinema, l'escola no existeix o ens en presenten una visió ximple, oportunista i deformada, pel fet, m'imagino, que els implicats no hi tenen participació.

Allau ha dit...

És una pel•lícula que m’entusiasma, perquè (al contrari de “Ça commence aujourd’hui”) fa la sensació de captar la realitat sense embellir-la ni idealitzar-la.

SU ha dit...

Vaig regalar el llibre a la meva dona, que és mestra de primària. La peli no l'hem vista encara, però miraré de posar-hi remei ben aviat.

Gràcies, Pere! I ànims...

SU

iruna ha dit...

l'altre dia la zel va fer un post explicant que iniciarà un monogràfic sobre l'educació. estarà bé poder anar llegint el seu punt de vista, com a mestra que és (i també mare i alumna).

ara, llegint-te a tu, he recordat aquell blog que teníeu amb l'arare i la xurri, me sembla, on anàveu proposant temes de conversa... quin era, pere? lo cafè de la tertúlia? ara no ho sé... fa temps que no hi entro.

pel que dius d'esta pel·lícula, donaria per fer-ne un blog com aquell que teníeu, on anar "desmollant" la pel·lícula, i poder anar reflexionant sobre tot això tranquil·lament, a trossets, perquè voler abarcar-ho tot alhora sembla un impossible.

de feina ja en tens un munt, i no vull donar-te'n més, però podria estar bé, no et sembla?

de moment, sé d'una mula que ja està anant a buscar la pel·lícula. si me la porta, te la faré arribar, si vols.

una abraçada, pere.

(ei, i em sembla que "entre les murs" als alumnes també els agradaria veure-la)

Júlia ha dit...

Com diu Allau, el final de Hoy empieza todo es una mica 'embellidor' pero té fragments genials, com quan mostra la inoperància dels serveis socials, em vaig sentir identificada. Ser y tener també tenia algun defecte semblant, però, en general admiro el coratge de fer pelis amb aquesta temàtica i que tinguin èxit. És clar que també mostren edats diferents.

Clidice ha dit...

No la conec però veig que hauré d'esmenar-ho. Curiosa (?) la reacció del teu company.

Júlia ha dit...

Clídice, hi ha a qui no li agrada mirar-se al mirall, ni que sigui un 'mirall francès'...

Eulàlia Petit ha dit...

Jo també la vaig trobar molt bona. I el títol original francès (Entre les murs, crec) el trobo molt millor que la versió espanyola (La clase), perquè "Entre les parets" dóna una idea claustrofòbica que s'adiu amb l'ambient que retrata la pel.lícula. Conec altra gent que no la va poder aguantar.
Hi ha alguns detalls que són la vida mateixa: la noia magrebí que explica a la seva manera La República de Plató, el professor d'Història que vol fer "treball conjunt" i que llegeixin el Candide de Voltaire, les noietes que van "a París", al centre...
Si, tens raó, que és una pel.lícula mnés que francesa.

miquel ha dit...

És veritat, Júlia, en aquest país també en aquest tema tenim tendència a ser "creadors" i sovint poc documentats.
Potser sí que pot interessar a la gent jove, però potser són massa joves per captar el que hi ha al darrere... Sóc massa desconfiat?

Des de la meva experiència, Allau, la capta i la reprodueix amb molta fidelitat, fins i tot quant als ritmes, al tempo. M'ho vaig passar molt bé, malgrat la tensió, o també amb la tensió.

No conec el llibre, Su, però la peli em sembla de visió obligada per als professionals; per començar com a estímul de múltiples reflexions.
Ja em diràs.
Ens llegim :-)

La tertúlia fa molt temps que es va acabar, la real i la virtual. Ja saps... el temps.
Segur que la peli i el tema donarien molt de joc, per un bloc i per llargues converses sense final, perquè cada dia que passa hi ha una novetat, un nou camí entre aquests murs de l'ensenyament que sembla que va a un ritme que sobrepassa les intencions dels que l'integren, simplement va, com la vida que ens envolta a fora.
Jo no sé si m'atreviria a parlar-ne gaire, perquè l'únic que puc fer amb una mica de rigor és mostrar moments, però la visió del conjunt se m'escapa, cosa que em molesta força. En tot cas, m'afegiria a la conversa de tant en tant.
Ja em diràs -i compartirem- que tal el teu visionat si et funciona la descàrrega legal.

Mira-la, Clidice. És un dels "documentals" més honestos que he vist sobre l'actualitat i, insisteixo, gens allunyat de l'actualitat d'aquí.
Sobre el company, la Júlia crec que ha fet una bona resposta.


Sí, Eulàlia, els murs donen una idea més precisa del contingut i de la intenció. Idea claustrofòbica, però també de clos tancat més o menys autosuficient que protegeix, momentàniament, de l'exterior.
És dura però crea adicció. El que tu dius, tan precisa, tan la vida mateixa en alguns moments.

kika ha dit...

aqui la pots veure tota, sense ni haver-la de descarregar:

http://www.peliculasyonkis.com/pelicula/la-clase-entre-les-murs-2008/

aixó, si, abans de que apliquin la nova llei! :-)

quim roig ha dit...

Jo la vaig veure-la amb el meu fill. Té onze anys i el curs vinent anirà a l'institut. Volia veure Crackòvia però es va deixar convèncer. Em va semblar que, excepcionalment, podia anar a dormir tard. Li va agradar molt. A mi també. Avui encara n'hem parlat...

miquel ha dit...

Gràcies, Kika.
Saps que ja apliquen la nova llei? Ja t'explicaré.

Cal admirar les teves dots, Quim, perquè entenc que no és fàcil que un nen d'11 anys acceptés el canvi que li vas proposar i que, a més, li agradés.
Llàstima que no pugui saber les vostres reflexions posteriors.