10.4.11

10A

No sé si avui encara queda gaire gent per votar a Barcelona, perquè durant setmanes hem tingut l'oportunitat de votar i revotar (com es controla que no hi hagi repetició de vot, algú es llegeix els llistats de noms que s'han anat omplint? Tampoc no tinc clar que hi hagi algun tipus de cens. Quina funció fan els observadors internacionals demà i no durant els altres dies?), però el que importa és una voluntat i un desig que segurament no acabaran de reflectir les paperetes emeses per les raons que tothom sap, des de la manca de col·laboracions diverses a uns mitjans econòmics escassos que, entre altres coses, no permeten una publicitat com cal. Sigui com sigui, qualsevol interpretació dels resultats de les votacions té una importància relativa: les enquestes sobre el tema ja són suficients i segurament més precises que el que en diran demà les urnes. Ara imaginem que ja tenim els resultats, satisfactoris o no segons les òptiques, només faltarà el qui, com i quan d'unes votacions efectives. Algú té una resposta aproximada?

Mentrestant, continuarem llegint poesia. Avui toca Pere Quart:


VERSOS ELEMENTALS ALS CATALANS DE 1969


Catalunya, València, les Illes,
tot plegat Catalunya, la Gran,
amb gent i la terra i la llengua,
i el passat i el present,
i el futur que ens espera,
bo o dolent, infal·lible!


Som encara, aquest any -i en fa trenta!-.
un país malmenat per les grapes d'uns amos,
que barregen, impregnen, rebreguen
i enllorden
un mapa que és nostre
i en dir nostre vull dir
dels qui són catalans
per la sang conscient o la tria,
els legítims hereus
d'una pàtria petita, com tantes.
(Puix que tots ho sabem i ho sofrim:
la naixença, ella sola, no dóna,
què és cas! nacionalitat
als venuts, traïdors, botiflers,
ni als lacais i als servils
-declarats o secrets, vergonyants,
ni als janus tampoc, dues cares-,
ni als panxuts embandats,
la fauna profusa dels bords,
la quinta columna que llasta, enferritja,
entrebanca i fatiga la nostra esperança!)


Però amb tot, malgrat tot,
operem i avancem,
pacífics,potser pusil·lànimes,
però mai resignats
i sempre tossuts,
i obrim cada dia
-importuns, enfadosos, burxons-
clivelles de llum en aqueixa presó
on, al cap i a la fi, respirem;
però l'aire és confús, estantís
d'una pau corrompuda, d'una pau corruptora,
tan injusta, fundada en la por
d'un ordre incivil
que ens esprem a profit
dels Altíssims Senyors que l'imposen
i emmetzina penombrosos racons
on uns homes anònims
pateixen, herois del silenci lleial,
el turment i la infàmia
entre mans mercenàries
(¿com pot la natura criar aqueixa gent,
vergonya de qui l'ensinistra
i la paga, i així la manté
sempre tensa en un odi de segles?)


Ben cert, les mordasses encara ens fan muts
o quecs, o destorben paraules verídiques,
denúncia obligada,
fins el clam carregat de raó contra ocults escamots,
mal comprats, brutalment ofensors,
que els ulls grossos dels Alts,
sorneguers, deixen fer.
I així són castigats els qui imploren justícia!


Puix que tots ho veiem:
els Summes Senyors Intocables
conjuminen, avui, amb sarcasme,
segons lleis que ja neixen guerxades,
tribunals que resulten incerts, però dòcils,
guarnits de togats,
xerraires minúsculs,
fatxendosos autòmats
que tremolen per dins com les fulles.
I Temis adés fa plorar i adés riure!


Instal·lats als palaus i als balcons i als passeigs
-que els besavis i els avis i els pares
ens varen llegar-,
els Altíssims Senyors
sempre entre ells, per a ells,
representen amb pompa farsesca
i somriures quallats, fotogènics,
un joc, paròdia cruel
del net regiment
d'un poble que malda i s'esplaia
i s'aferma i progressa
-en les arts i l'estudi
i el treball i el comerç, i l'esport
i en els cants i la dansa-
contra vent i esquivant
la traveta, el cop baix,
el parany i l'esquer llaminer
(però ells, si per cas, sempre inflats,
ens engeguen les grans desfilades
de monstres d'acer, sorollosa ferralla,
amenaça sinistra,
excessiu espantall,
dreçat, sí, contra el poble
indefens i badoc
que calla i treballa, i que paga!)


Un poble que acull, fraternal,
centenars de milers d'homenets
de les pàtries veïnes,
fugitius a tot risc d'unes terres eixorques,
que els Altíssims
abandonen a llur doble destí
d'enormes ermots i vedats senyorívols,
a despit -qui ho entén?-
dels tan publicats i vantats regadius formidables,
que tots, i nosaltres davant, hem bastit
si us plau, no, doncs per força!


Però som catalans
-beneïda mercè de l'atzar-
i ens cal viure i morir catalans,
i ens pertoca adreçar qui sap com,
de totes passades,
en temps de maror o de falsa bonança,
amb la vista i el cor llançats endavant,
aquest nom i aquest fet i aquesta natura
tan propis i autèntics,
no venals, entranyats fins a l'ànima.
Com podem dimitir la nissaga?
Altrament, on cauríem?
Descastats, sense arrels,
més poc fórem que un arbre,
que un ocell de bardissa,
que els camins que petgem cada dia.
Com robots de carn i sang,
erraríem pel món sense rostre.
Ni la llar ja no espera qui renega de la pàtria,
miserable germà que ha perdut la bandera
i el cel blau o estelat o en tempesta,
que fou tàlem del seu primer alè.
Cal que esborri per sempre el record de la mare,
del cloquer del seu poble,
dels bells noms d'una font, d'un pujol;
d'una blanca masia amb paller
i una noia gentil al llindar;
dels tendres o bròfecs companys d'infantesa,
del vell mestre que un dia els parlava,
d'amagat, en la llengua sagrada de casa,
amb la veu mig rompuda!


Perquè som i ens sentim catalans
estimem i cerquem, en la lliure abraçada,
l'esperit i l'exemple
d'altres pobles de races i llengües diverses,
i el tracte de tots, i el contacte,
a profit de l'empresa comuna i urgent
de mudar el món i els homes
en la pau solidària,
i en l'entesa fecunda;
tots francs i benignes,
generosos, fidels, sense enveja,
tots plegats contra els focus
de la vil cobejança,
del diner corrosiu,
dels terrors metafísics,
dels paràsits amb vara o espasa, o amb bàcul,
de l'orgull de la sang blava i pútrida,
del poder d'una força robada...


Catalunya, València, les Illes,
la Gran Catalunya,
amb la gent i la terra i la llengua,
i el passat i el present
i el futur que ens espera,
bo o dolent, infal·lible!


Tot depèn, sapiguem-ho!
de la fe, de l'amor,
de les obres.
Tot depèn de nosaltres.
Tot depèn, sobretot, de vosaltres:
els joves!

Cap d'any 1969

7 comentaris:

zel ha dit...

Jo en tenia 14 i encara ara això em sembla optimista, tot i que molt molt bonic...ai, els somnis...

kika ha dit...

quin poema més ben trobat per avui!

Francesc Puigcarbó ha dit...

Em quedo eamb Pere Quart. Quan al 10A que importa si vota un 10, un15 o un vint + l'Artur aixó si. Que vota si aqui i no fa res allí.

Montse ha dit...

Hi ha un control informàtic que no et permet votar més d'una vegada. Es veu que han detectat unes sis-centes persones que pretenien tornar a votar. Jo sóc molt ignorant, en aquestes coses, però he anat a votar, convençuda que el meu granet de sorra també serveix, encara que no sigui vinculant.

Una abraçada, rei moro :D**

Joan Calsapeu ha dit...

Pere, avui a la tarda em toca estar en una mesa a Gràcia. El control del vot és molt estricte. Aquestes últimes setmanes s'han introduït en el programa informàtic tots els vots anticipats, de manera que el programa detecta si hi ha una repetició i la invalida. Si algú que ha votat per anticipat provés de fer-ho avui, l'ordinador ho detectaria i no admetria el vot.

Salut i llibertat!

Gabriel ha dit...

Quin gran poeta Pere Quart! Un poema molt ben triat que val la pena llegir-se'l amb calma més d'un cop.

miquel ha dit...

Jo en tenia algun més, zel, i començava a pensar en alguna cosa més que el dia a dia. Hem arribat lluny i no ens hem mogut gaire.

Cal fer memòria, kika :-)

Comparteixo en part el teu pensament, Francesc, però la festa d'avui també és bonica i dono les gràcies als organitzadors.


Sembla que és així, Montse, que les ganes d'alguns de repetir no seran tingudes en compte. Tot serveix, és clar que sí, i ara que ja ho hem fet, esperarem els passos següents.
Bona nit. Una abraçada.

En fi, Joan, que m'he hagut d'aguantar quan una voluntària m'invitava a votar aquest matí.
Espero que hàgiu tingut una diada estimulant els que heu participat més directament.

Sí, Gabriel, a poc a poc, i, si convé, reflexionant sobre el trajecte.