Anada i tornada ràpida al sud aprofitant la promesa, acomplerta, de calor. El sol, en un cel enteranyinat, juga a amagar-se durant tot el dia. A Santa Llúcia, no hi ha ningú, excepte una au de plomatge blanc i cresta divertida massa poruga de la qual hauria de saber el nom. A la vora dels bufadors deu haver acabat de dinar una parella; a l'altra banda, cinc o sis prenen el sol, mentre una quants més mandregen en el xeringuito.
Anem a dinar en el que ara és ja un restaurant com cal, just en la frontera dels termes del Perelló i de l'Ampolla. Han tancat el que abans estava només ensostrat i els comensals de l'interior estan pels àpats i ignoren un dels indrets més privilegiats de la costa. Dinem fora, sota l'ombra que va desapareixent a mesura que el sol es desplaça cap a ponent. La cuina és més o menys la de sempre (amb una carta més extensa i un error incomprensible), la gent, més diversa; si no fos per la massa de l'hotel, de cara la mar podríem pensar que som en el mateix lloc que fa trenta o quaranta anys: al fons, el far del Fngar i a la dreta la platja del Cap roig.
A la tarda, pugem al Perelló a comprar verdures, botifarres de ceba i d'arròs i uns quants litres d'oli nou que ja no ho és tant. Notícies de morts, sobretot, i de vius.
A la nit, a Barcelona, encara veiem el gol de Piqué. Més tard, a la ràdio, diuen que els japonesos no celebraran com cada any la florida dels cirerers. Fa uns dies vaig pensar en els cirerers japonesos i vaig trobar una tanka a la qual m'atreveixo a suprimir els ametllers, que ja tenen ametllons, pels cirerers, allà, al sud, molt menys abundants que els ametllers.
Sento que diuen:
-Com han florit les branques
del cirerer!-
I tot seguit jo penso:
-M'he perdut un somriure...
Francesc Galí
Anem a dinar en el que ara és ja un restaurant com cal, just en la frontera dels termes del Perelló i de l'Ampolla. Han tancat el que abans estava només ensostrat i els comensals de l'interior estan pels àpats i ignoren un dels indrets més privilegiats de la costa. Dinem fora, sota l'ombra que va desapareixent a mesura que el sol es desplaça cap a ponent. La cuina és més o menys la de sempre (amb una carta més extensa i un error incomprensible), la gent, més diversa; si no fos per la massa de l'hotel, de cara la mar podríem pensar que som en el mateix lloc que fa trenta o quaranta anys: al fons, el far del Fngar i a la dreta la platja del Cap roig.
A la tarda, pugem al Perelló a comprar verdures, botifarres de ceba i d'arròs i uns quants litres d'oli nou que ja no ho és tant. Notícies de morts, sobretot, i de vius.
A la nit, a Barcelona, encara veiem el gol de Piqué. Més tard, a la ràdio, diuen que els japonesos no celebraran com cada any la florida dels cirerers. Fa uns dies vaig pensar en els cirerers japonesos i vaig trobar una tanka a la qual m'atreveixo a suprimir els ametllers, que ja tenen ametllons, pels cirerers, allà, al sud, molt menys abundants que els ametllers.
Sento que diuen:
-Com han florit les branques
del cirerer!-
I tot seguit jo penso:
-M'he perdut un somriure...
Francesc Galí
4 comentaris:
entre l'ampolla i el perelló, ja són "botifarres"? aquí, baldanes :)
quina bona pinta, este dinar, tan a la vora del mar.
comprenc que els japonesos no tinguen ganes de celebracions, però... potser els aniria bé retrobar-se amb los cirerers.
bona nit, pere
Quin diumenge tan plàcid, Pere. Em pregunto com es deuen cuinar les pedres d´ànec i quin mal han de fer a l´estómac.
Sobre les orenetes ara sí que tinc una cosa clara, arriben de finals de febrer i durant el març i aquí ja fa dies que m´embruten la paret ( amb molt de gust per part meva). Els falciots a l´abril, però encara no han tret el cap.
No sé, les teves potser han fet parada una mica més avall, tranquil que segur que arriben.
Quin dia mes xulo!! I les fotos precioses! Uf!! Aquest comentari es via.Ipfone4 no se com sortira.:)
Al Perelló són botifarres segur, Iruna, i l'Ampolla... ja saps que era un barri del Perelló, tot i que amb una fonètica i alguns trets lèxics que l'acosten al parlar de més al sud.
Si no hi has anat mai, hi has d'anar, el dinar és "lo de menos".
Potser s'hi han retrobat, els japonesos, no ho sé, encara que sigui amb un somriure trist. Què tens si no et queden els cirerers?
Bona nit, iruna
Realment plàcid, A., potser una mica massa ràpid en un intent de tastar més del que tocava; encara que de cap manera les pedres dels ànecs, que un ja té certa edat per començar a pair pedres, per molt ben cuinades que estiguin.
Hauré d'estudir una mica el món d'aquests ocells: per qupe arriben primer a casa teua que a Barcelona o al Baix Ebre?
Va estar bé, jaka, però curt :-(
Un dia hem de parlar de fotos. Ja t'has comprat un filtre polaritzador per fotografiar el mar?
Estàs a l'última: un comentari com cal :-)
Publica un comentari a l'entrada