A vegades penses que tens alguna cosa a dir i intentes expressar-la, però t'adones que els teus esforços -no gaires, és cert- són inútils. Canvies de perspectiva o, finalment, de tema -sempre hi ha temes-, però ni tan sols comences a escriure perquè mentalment saps que avui tampoc no funcionarien. Sembla que ho deixes estar. Tornes a intentar-ho. Res, és com si et faltés la força suficient per fer provatures, per perseverar. I no coneixes cap màgia que t'ajudi. Finalment, per conformar-te, et dius que total, tampoc sortiria gaire res, que ja ho intentaràs demà. Potser no hauries... Demà, demà... I si...
MIRADA PERDUDA
Fa 5 hores
7 comentaris:
com ho sabies que avui em passava això? :-)
La manca de força la noto arreu, em sembla que és una mica general,el desgast i el cansament de les persones arriba fins i tot als blocs, es nota.
Ep, però no fotéssim ara,eh!És passatger i l´ambient general tampoc hi ajuda.
Mira per on , ahir pensava que no sé com t´ho fas tu per ésser tan constant i per mantenir la flama viva, i ara em surts amb aquestes!
Vinga, una mica més Pere, i si et cal repostar energia te n´envio una miqueta de la poca que tinc jo.
( Bo, l´anunci)
M'ha vingut al cap un poema que vaig llegir fa mooolt de temps, en alguna publicació religiosa, crec que era de mossèn Reixach, que també va fer lletres per a la Nova Cançó, no l'he trobat enlloc, per cert:
'Demà, demà, demà, el cor se'ns enlluerna amb l'alba que vindrà/ demà, demà, demà, i el pou de tots els somnis ens torna a empresonar...'
No el recordo sencer. El 'missatge' era allò de 'no deixis per a demà el que pots fer avui', crec que acabava:
'...en la mateixa nit el món pot canviar'.
m'encanta aquest anunci. suposo que tenir un fill d'edat similar a Mini-Darh Vader ajuda :)
ai, si, demà... si jo t'expliquès... que xulo l'anunci.
Un petó,
És normal, kika, la vida sempre és un puja i baixa i després de les eufòries dels darrers dies... (a veure el Barça, demà, és a dir, avui)
És veritat, A., a vegades en la nostra vida vivim d'inèrcies i arriba un moment en que el cor o el cap ens demanen una pausa (i els dits i els teclats, i tantes coses més).
De tota manera, la qüestió no és tant un cansament i un descans com la sensació que el que fas no té cap importància -com si les coses haguessin de ser importants...-
La meva constància blocaire, com la de tothom, suoso que és perquè teclejar és un plaer, una mena d'onanisme que, és clar, després esperes que es convertexi en un plaer compartit. No és una mica això, A.?
Gràcies per la teva energia, ja veus que n'he fet ús :-)
Això de la meteixa nit que tot pot canviar ho feien servir -més o menys- els meus capellans per recordar-nos que calia estar sempre lliures de pecat. Ai, com han canviat els temps!
Jo, que porto una vida molt rutinària, prefereixo -és l'únic risc quotidià- deixar per l'endemà el que podria haver fet el dia abans; ei, no en tot :-)
I que tal d força el teu fill, Anna, que ara ja fa temps que no els (us)veig.
L'anunci és una joia de ritme, a més.
Mira, jaka (explica, explica) si ja és demà. Gairebé sempre hi ha un demà. I si no, què importa?
Bon anunci, sí senyora, i no està malament de preu.
Petó.
És clar que és una mica això, Pere, el poder-ho compartir.I és clar que és important, no ho dubtis.
Publica un comentari a l'entrada