18.4.11

els solitaris

Diagonal amunt, tombo als Jardinets. Arribo al metro de Fontana i agafo el carrer Astúries. Veig el sol, però no em toca. Baixo per Verdi i m'agafen ganes de mirar llibres. A Taifa tanquen els dilluns, així que entro i passo directament al fons. Repasso lloms i agafo algun volum, el fullejo, el torno a deixar. Em fixo en Perucho, fill del barri: Poesía 1947-1981, una edició bilingüe (originals en català), publicada per Plaza & Janés l'any 1983. No conec la seva poesia. Encara romancejo una estona per la llibreria.

Serpentejo fins arribar a Bailén. Durant una estona adapto el pas al d'un matrimoni gran, agafat de la mà, ella amb una jaqueta gruixuda de llana, ell amb jersei, també de llana. Passes pausades, potser també pautades. No es diuen res. Al passeig de Sant Joan, solitaris i solitàries de totes les edats amb gossos de totes les races, els beagles continuen de moda, però menys.

Mentre el sol es pon llegeixo uns quants poemes.

Surt a passeig al vespre
com cada dia.
I li diu a Gayarre: “Vine.
Fes bondat. No tibis la corretja.”
Dóna una volta circular
entorn de l'illa
i es deté davant d'un capell gris perla
i un barret fort. English Spoken.
Noranta-tres pessetes. És caríssim.
Passa un cotxe rabent cap a l'infern.


Obtingué les medalles al col·legi
i un premi a la virtut.
Una banda blau cel
li fou penyora
d'aquelles tardes ensucrades
prop de la llar paterna beneïda.
D'això fa temps, i encara
meticulós conserva
els cromos de la guerra del catorze.


Qui pot provar després el que passa?
Predestinat, ho era.
A les belles empreses,
al gran comerç amb l'Índia tan llunyana,
al càrrec important,
a la milícia austera.
Tot això eren coses de tieta Paulina.
Tieta Paulina, maca. Tinc el retrat
a la bella saleta endomassada del piano.


Es va perdent, solitari,
amb la petita renda
i un gos per companyia
i minucioses fantasies de rocaille
a la saleta trista.
Té una aura minsa i bruta
al volt del cap.
S'ha posat la bufanda. Des de l'escala
llegeix el rètol lluminós de la farmàcia.


Joan Perucho: “El solitari”, El Mèdium, 1954.


3 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Ara fa tot just un parell d'anys, en vaig viure un a l'Eixample. No recordo haver vist mai un paisatge més trist que aquell, als vespres i als caps de setmana (sense comptar les nits, quan venien els clients de les discoteques). La gent gran solitària deambulant, els silencis terribles, aquest passejar de gossets que aferren l'amo o la mestressa al món, amb un fil tan tènue com la corretja gastada.
I... ai en Joan Perucho quan es posava nostàlgic...!

zel ha dit...

Darrerament, Pere, l'únic consol que trobo és rellegir autors i temes i retalls de les darreries dels 70, vaja dels 70 per extensió...recuperar l'esperit de la prèvia i la directament post vida després de la mort del dictador...

pere ha dit...

Sí, Lluís, aquestes sensacions -dic sensacions, eh- de solituds irreparables, d'incomunicació.
En el cas del poema de Perucho, em pregunto, i no ho sabrñé mai, suposo, per què el gos es deia Gayarre.

Bé, zel, jo m'ho he passat molt bé rellegint el que deien els de la generació del 70, però ostres!, hi ha tanta altra cosa abans i després que no podré arribar a llegir mai. Difícil tria.