i continua la pasqua

Fa anys que em vaig quedar sense mona -i uns quants menys sense padrina-, la que m'anava a menjar amb els meus amics al camp el dilluns de Pasqua (Amades, que té molt poc en compte els costums del sud, parla de les menjades del diumenge). Ara em toca regalar les mones a les meves filloles. La petita ha volgut una mona de Piqué i Shakira en què ell surt força més afavorit que la noia; la gran, a qui mai ha agradat gaire la xocolata, em demana diners que farà sevir per comprar-se roba o allò que consideri més adient; la proposta no em sembla gaire catòlica, però són els temps que corren.

En fi, torno a Sant Jordi. No sé com ha anat la venda de llibres i de roses i no és cosa meva palar-ne, tot i que em sembla que alguns comerciants de províncies deuen haver venut més que altres diades. El meu Sant Jordi, ha estat més o menys com sempre, amb la diferència que no vaig comprar cap llibre i en vaig mirar pocs: multituds relatives fent cues i passejant amunt i avall per uns carrers efervescents. És curiós, durant uns quants anys havia coincidit amb el president Pujol a la llibreria Ona, sempre a darrera hora; aquest encontre ja no es realitzarà mai més; en contrapartida, aquest any m'he creuat al carrer Major amb el president Maragall -una llambregada mútua als ulls-, sense rosa i sense llibre. Quines deuen ser actualment les lectures del president?

Potser el fet més destacable d'aquest Sant Jordi ha estat la inhabitual coincidència amb la Setmana Santa i, en conseqüència, l'acumulació de costums propis d'aquestes dues dates. Així, el dissabte es podia veure com la gent anava amb el llibre i la rosa, però també com alguns encarregaven o transportaven les mones que regalarien aquell mateix dia o l'endemà. I encara, com s'afegien les cantades de caramelles pròpies del dissabte, diumenge o dilluns.

No sé quina és la vitalitat de les caramelles en els territoris de parla catalana, però a Torroella es conserva la tradició, encara que han passat de cantar-se a la nit a fer-ho durant el matí. Sembla ser que les cantades de caramelles, emparentades i indestriables dels goig, se celebren en aquestes dates des de fa segles i que els cantaires esperaven que les seves melodies fossin premiades amb presents en espècies o amb diners que es ficaven en els cistellets que duien guarnit amb flors. A Torroella, els caramellaires, que en altres èpoques devien dur instruments musicals diversos, enguany s'acompanyaven únicament d'una guitarra i s'aturaven sobretot a les portes dels comerços on desgranaven una o dues cançons i rebien els obsequis dels comerciants, a més del que els curiosos volien afegir. Aquest any, he assistit a la cantada davant d'una carnisseria. La colla ocupava bona part de l'estretor del carrer, de manera que els vianants passaven amb prou feines. El que m'ha semblat més curiós, que podeu observar si teniu la paciència de veure el vídeo de més avall (disculpes als cantants i als hipotètics espectadors per la seva manca de qualitat visual i auditiva), és que la gent del poble o de fora passava sense mostrar aparentment el menor interès per aquesta tradició, en la majoria de casos ni tan sols una mirada, tothom a la seva, tots seguint la seva programació, tots a continuar amb les coses importants de la diada: anar a buscar el llibre o la rosa, o regalar-los, fer les darreres compres abans de dinar, anar al banc a treure els diners que ja escassejaven, concretar a través del mòbil els darrers detalls... Per cert, els caramellaires van rebre el seu present del carnisser; en canvi no vaig veure que sortís el director de la sucursal del BBVA per deixar uns bitllets o per abaixar l'interès de la possible hipoteca d'algun dels cantaires; és clar que a cap caramellaire se li va acudir convidar els del banc a participar en l'audició, que en aquest país tothom té les coses molt clares i sap que generositat és un mot inexistent en els balanços de les entitats financeres, excepte en el cas dels sous i beneficis dels seus directius i assimilats.