25.4.11

amb retard i sense esmenes

El divendres ha estat plovisquejant tot el dia. Aquesta aigua tranquil·la però inacabable, de quedar-se a casa i veure com passa el dia. Encara al matí hem seguit el costum de cada any d'anar a collir timó a la falda del Montgrí, mentre els caragols, mandrosos però esperonats per la humitat, treien les banyes i feien camins d'equilibrista. Després, dinar de quatre i sobretaula llarguíssima amb conversa sobre el passat i projectes de futur. Des de la finestra, aquest paisatge emboirat de la plana del Ter que tant m'agrada, que va desdibuixant els arbres en matisos de gris inacabables, que tot ho confon i que tot ho marca, i el cel repartit entre gavines que tornen i orenetes, encara escasses, que van i vénen.

Deia, en el darrer post, que no sabia quins llibres compraria per Sant Jordi. I des d'ahir que ja en tinc quatre. Els vaig comprar al Cucut, una llibreria del poble que no només resisteix sinó que es reinventa i augmenta la seva oferta i que, amb el temps, es fa més atractiva. Fa uns dies que en Jaume, davant de la incertesa d'aquest Sant Jordi atípic, ens recordava que la Catalunya lectora va més enllà de Barcelona, i ens apuntava unes quantes llibreries estracapitalines. El Cucut és una d'aquestes llibreries en què qualsevol lector potser no trobarà tots els llibres -ja fa segles que no es poden trobar enlloc tots els llibres-, però on tindrà la garantia que sortirà satisfet perquè si pregunta se li oferirà una atenció personalitzada fins aconseguir, en la mesura del possible, un llibre que s'adigui amb les seves preferències lectores o, si no en té, amb les preferències de la propietària. El Cucut, més enllà del negoci, és una vocació, una voluntat de complicitat, un desig de compartir plaer.

Al Cucut m'emboliquen dos dels llibres amb un paper que per un moment em fa pensar que no em caldrà regalar roses-pensament fenici ràpidament descartat-  i, a més, me'ls donen en una motxilla de roba -veure la foto- que dubto que m'hagessin proporcionat a Barcelona. Penso que com és que ningú ha tingut la idea _o és cosa dels editors?- de fer un llibre amb un recorregut per les llibreries del país. Tantes obres sobre la gastronomia de Catalunya i encara cap guia sobre els aliments espirituals que proporciona la lectura. Cap llibre que ens digui: ... i si arribes a X., no t'oblidis de passar vint minuts a la llibreria tal, on serà atès per... Si tens temps, l'invités a dinar i parlareu de... En canvi, millor que no li esmentis... perquè... Hi haurà algun dia una guia de les llibreries del país, les d'ara i les d'abans, les que van ser i les que continuen?

En fi, fa via la matinada de Sant Jordi -encara la pluja que acompanya, però que no duri massa- i fullejo desordenadament Adéu a la Universitat, de Jordi Llovet (més que en l'eclipsi de les humanitats crec que hi ha una manca de combativitat dels humanistes i molta altra cosa, és clar). L'atzar em porta a la pàgina 121, a Petrarca, a la nota a peu de pàgina: Unde eneim hec habituum atque incessuum in dies mira simul ac ridenda varietas et nunc podes contegens, nunc pudenda nudans vestis, nunc terram tergentes, nunc cubitum arctantes manice... I penso en Bernat Metge. Sempre a l'atzar, a la pàgina 100 trobo una comparativa entre Antoni Comas i Joaquim Molas, el primer, conegut directament; el segon, a través de l'obra; m'iteressa, i, en part, discrepo. Imagino que quan me l'hagi llegit diré alguna cosa sobre el llibre de Llovet, professor efímer i estimulant, en el meu cas.

En canvi, no estic segur que digui alguna cosa sobre la Bíblia, que he comprat pensant en la meva fillola, que el mes que ve fa la comunió, i en la seva família, però que la Joana em desaconsella, amb arguments diversos, que li regali. Tot i així, no em puc estar de reproduir els primers versos del profeta Habacuc -que algun pseudopurista traduiria Favacuc-, que també m'han aparegut en obrir el llibre a l'atzar, tot i que jo crec poc en l'atzar en qüestió de llibres:

Fins quan, Senyor, cridaré auxili
i no m'escoltaràs,
clamaré contra el violent
i no em salvaràs?
Per què em fas veure tanta injustícia?
Per què et mires de lluny l'opressió,
mentre jo he de presenciar destruccions i violències?
Pertot esclaten processos i baralles.
Les lleis no són respectades
i la justícia no surt vencedora.
El culpable fa condemnar l'innocent:
les sentències es falsegen.

I continuaria escrivint, ara de Pla, de qui m'he saltat l'homenatge blocaire, però de qui he vist, a mitges, un programa a la dos aquesta mateixa nit que m'ha interessat i en què també he vist alguns fantasmes que coneixien Pla, però que desconeixien la seva obra que, en darrer terme, és el que a mi m'interessa més. Continuaria escrivint, però ja s'ha fet tard i em queden altres obligacions. La pluja, que no veig però sento, no s'atura.



2 comentaris:

Pais secret ha dit...

El timó és el mateix que la 'frigola'? Segur que sí.La tinc fa una setmana i mitja assecant-se a sol i serena.
Em fa gràcia Pere, aquest anar a destemps però molt sovint pels mateixos camins.

Rebo sovint informació del que s´esdevé al Cucut i em meravella l´embranzida de la Teresa i la seva filla. Quantes Tereses...fins i tot a mi em van batejar així de segon o tercer nom, abans quan encara es feia.

pere ha dit...

El mateix, A. Jo el (la) cullo normalment el divendres sant seguint la tradicó que diu que si s'agafa aquest dia no perd la flor; en fi, un ritual més d'aquests que tots tenim
Més que a destemps, en un altre temps :-)

Realment el Cucut s'està convertitnt en una llibreria de referència i no només al poble. El dissabte passat vaig veure que sortia una foto a les pàgines centrals de "La Vanguardia" i que la Teresa és membre del jurat del premi dels llibreters. Dons afegeixo a la teva llista de Tereses la meva àvia, la meva padrina (les dues mortes ja) i la meva germana; i per la part "política", com ja saps, la meva sogra i una cunyada.