A punt d'arribar a la darrera de les tres parades de metro, una nena que devia tenir entre sis i set anys i estava asseguda just davant meu ha assenyalat el meu cap al seu pare. Una aranya minúscula penjada d'un únic fil feia via de dreta a esquerra a un pam de la meua cara. He caragolat el seu fil invisible amb l'índex per accelerar el seu camí. En obrir-se les portes del metro, la nena encara seguia amb la mirada un fil de teranyina que jo no sabia trobar.
He tingut un mal pressentiment. He pensat que l'aranya, que teixeix el laberint de la vida i la mort i mai no para de filar, avui m'indicava un final.
ELS RODAMONS DEL DHARMA
Fa 4 hores
4 comentaris:
I si fos a l´inrevés, i si la balanguera teixís vida i la nena fos el senyal?
"De la infantesa que s’enfila,
de la vellúria qui se’n va..."
Tant de bo aquest pressentiment es desprengui del fil.
sort que la país secret ho ha arreglat! bon dilluns de festa! :-)
Acabo de veure-ho al bloc de l'Iruna, Pere. T'envio una abraçada llarga i forta. I un petó...
ja ho saps, A., la balanguera continua fent la seva feina i mentre s'apaguen unes vides en comencen d'altres. És com ha de ser.
Ah, kika, el país secret ha escrit els versos de la vida i la mort. Per a mi, el dilluns tocava principi de mort.
Moltes gràcies, Rita. La teva abraçada és un consol.
Publica un comentari a l'entrada