Em trobo amb la manifestació encapçalada per una pancarta que demana la dimissió de Felip Puig. Els participants fan gestos amb els braços als espectadors amb la intenció que ens hi unim, però, simpaties o antipaties a banda, la gent s'ho mira, fa fotos i continua el seu deambular pel passeig de Gràcia i la Gran Via, tots dos carrers provisionalment tallats. Una corrua de turistes amb maletes de rodes -més noies que nois, i quin soroll!- apressen la marxa quan la guàrdia urbana -a un li cau la porra i el fet provoca ja vells eslògans- encén els llums intermitents dels cotxes.
A la plaça de Catalunya continua el formigueig a l'espera dels manifestants. És l'hora del soroll i els qui no tenen cassoles fan dringar les claus -tothom té claus, moltes claus-, mentre els negres, que no se sap que pensen de tot l'enrenou i tenen poques claus - i a qui li importa- van estenent les seves bosses amb preu sempre negociable.
Més avall, al portal de l'Àngel i a la Rambla, el moviment continua si fa no fa com sempre i no sóc capaç de veure cap músic dels que avui han sortit pels carrers de la ciutat a reivindicar la música i la cultura.
Al carrer Girona, des d'Aragó fins a la Diagonal, funciona com cada any la Fira modernista de l'Eixample, possiblement la festa més ignorada d'un dels barris de Barcelona, el cor de la ciutat, segons el lema. Fa tants anys que no som modernistes, que només som romàntics en horari establert.
La mare -92 anys d'històries-, que s'ha passat el matí al Sant Pau i ara espera un altre dia, si és que l'espera, no en sap res de tot això.
A la plaça de Catalunya continua el formigueig a l'espera dels manifestants. És l'hora del soroll i els qui no tenen cassoles fan dringar les claus -tothom té claus, moltes claus-, mentre els negres, que no se sap que pensen de tot l'enrenou i tenen poques claus - i a qui li importa- van estenent les seves bosses amb preu sempre negociable.
Més avall, al portal de l'Àngel i a la Rambla, el moviment continua si fa no fa com sempre i no sóc capaç de veure cap músic dels que avui han sortit pels carrers de la ciutat a reivindicar la música i la cultura.
Al carrer Girona, des d'Aragó fins a la Diagonal, funciona com cada any la Fira modernista de l'Eixample, possiblement la festa més ignorada d'un dels barris de Barcelona, el cor de la ciutat, segons el lema. Fa tants anys que no som modernistes, que només som romàntics en horari establert.
La mare -92 anys d'històries-, que s'ha passat el matí al Sant Pau i ara espera un altre dia, si és que l'espera, no en sap res de tot això.
5 comentaris:
un vol i dol amb els idignats, però al pas que van acabaren no sent gran cosaq més que una atracció turística més.
Ho sento, però estic agafant una mica de 'repelús' a aquesta mena de fires.
tanta Era d'Aquarius (quants anys fa que ens la venen?), tant viure el/al moment (qui fa tants anys que ens ho ven?), que anem fent de la vida un continuum passar el dia a dia amb penes i treballs només esglaiats, intensament però momentània, per maratons de tl3, acampades mediàtiques sigui quin sigui el mèdia, ensurts guerrístics i/o radioactius...
això era Aquarius? remoure sentiments uns dies per oblidar-los i oblidar-nos al cap de res?
aquella Era, deien, seria plena de somriures; però al pas que anem, els somriures es tornen més momentanis i es marceixen més ràpidament.
jo... ho sento, però crec que tot plegat és un gran parc temàtic. La teva mare té una pena, però també té una sort: no s'adona d'això del parc temàtic.
Estic indignada, però no se m'acudiria anar a fer càmping a la Plaça de Catalunya. En els primers moments, encara, com aquell... però ara... a què resigna? quines aportacions estan fent? què de bo? què d'interessant? què, que no sigui només "protestar de tot"?
aix, aera em cauran uns bandaus que ni t'ho explico...
No deixis de tenir raó, Francesc. Per la raó que sigui no ens arriba un full de ruta amb dates, que e´s el que solem esperar.
Les primeres o la segona, Júlia?
Em temo que hem comprat el que ens venien, culdolla. Encara que també tenim temps per adonar-nos que ho hem comprat i per recordar-ho de tant en tant, tot dient que no és això i que nosaltres tenim unes altres perspectives.
Montse, no crec que la meva mare, si se n'adone´s, li donés gaire importància, que altres feines solia tenir.
T'entenc perfectament, Montse. Potser un dels problemes a l'hora de parlar sobre el que fan els acampats a la plaça de Catalunya és que no ens arriba informació d'una manera fàcil. Una altra cosa és si pensem o no que han d'estar acampats molt o poc temps i per què uns sí i els altres no.
Publica un comentari a l'entrada