dos llibres i un escriptor

Els darrers dies, no de cop sinó amb un fluir inesperat, m'han vingut ganes de llegir o rellegir o potser només fullejar, no ho sé, es veuria quan els tingués a mà, un escriptor i dos llibres. Ara no recordo el moment de la “revelació” ni l'estímul concret o difús que em va fer donar voltes a la tria. La vida, també la literària, a vegades és així: de sobte et decantes per un camí o un altre el vas seguint, no perquè pensis que és millor, que també, sinó simplement perquè la mateixa vida t'hi porta. Després continues o tornes enrere.

Com que no recordo qui va ser primer en la inspiració, la concreto per ordre alfabètic d'autors:

Em van venir ganes de rellegir Ambrose Bierce. Sabia que tenia alguna obra seua -només una- en algun lloc, però vaig ser incapaç de trobar-la a Barcelona. Vaig pensar que potser la tenia al sud o qui sap si és un préstec d'aquells sense retorn. Em sembla que en català es pot trobar ben poca cosa de Bierce i que aquí ha interessat menys que Poe o que Lovecraft, dos autors que d'alguna manera associo a Bierce. De Bierce, no se sap com i on va morir; es diu que a Mèxic, a l'època de Pancho Villa, lluitant contra ell. Carlos Fuentes va escriure un llibre sobre el personatge que després es convertiria en una pel·lícula amb Gregory Peck com actor principal: Gringo viejo.



De Georges Perec voldria rellegir la traducció catalana de La vie, mode d'emploi, publicada per l'editorial Proa amb el títol de La vida, manual d'ús. Vaig llegir la versió castellana no fa gaire i ara voldria passar, lentament, sense cap pressa, per la novel·la en català, simplement per no repetir del tot la lectura i per veure altres solucions a l'original francès o a la versió castellana. De tant en tant passo per la llibreria Proa i pregunto si ja l'han reeditada amb l'esperança que algú del local digui a qui correspongui que al menys hi ha un lector interessat en una traducció apareguda l'any 1998 i que ara ja és història.

D'Anselm Turmeda voldria llegir la Tuhfa (ho escric bé?, el títol és més llarg), especialment la primera part, la seva autobiografia. És un desig recurrent des de fa molt temps que va i ve sense materialitzar-se. No he descartat presentar-me a Tunísia per seguir les passes de Turmeda i la seva empremta. Darrerament han fet una traducció del llibre al francès, publicada a Perpinyà, que porta un títol aparentment extravagant, però que es refereix a un dels aspectes que més m'atreu del llibre: Pourquoi j'ai embrassé l'islam. El llibre, en català, comença així:

Déu m’ha convertit al camí recte i m’ha fet entrar en la religió correcta de Déu, la qual revoca totes les religions anteriors, per la qual Déu envià el seu estimat profeta Mahoma, a qui ajude la nostra pregària i la nostra sincera salutació. He vist i comprovat les seues argumentacions brillants, les quals no s’oculten a qui té un mínim de discerniment, llevat de qui no pot distingir un estruç d’un gra de mostassa.

I més endavant, al primer capítol, diu:

Sapigueu –Déu us siga misericordiós– que el meu origen és a Mallorca, Déu la retorne a l’Islam. És una gran ciutat costanera, situada entre dues muntanyes, i la travessa un rierol. És ciutat de comerç, hi ha dos ports on s’embarquen grans vaixells en establiments comercials de gran vàlua.
La ciutat pren el nom de l’illa de Mallorca, i la major part de la collita són olives i dàtils. D’olives, se’n fa més de vint mil barrils d’oli, que són enviats a Egipte i Alexandria. En la dita illa de Mallorca hi ha més de 120 ciutats emmurallades, habitades per molta gent. També hi ha fonts amb abundants dolls d’aigua que travessen pertot arreu fins a desembocar en la mar.
Mon pare era un ciutadà de Mallorca, no tenia altre fill que jo; i quan jo vaig complir els sis anys, em va enviar a un mestre sacerdot. Vaig llegir l’Evangeli gràcies a aquest sacerdot fins que en vaig aprendre de memòria més de la meitat, durant dos anys, i després vaig començar a aprendre la llengua pròpia de l’Evangeli i la ciència de la lògica, durant sis anys. Seguidament, vaig marxar de Mallorca a la ciutat de Lleida, en terra catalana, ciutat de la ciència per als cristians en aquell país, la qual té un gran riu que la travessa, on he vist or barrejat amb arena i, tanmateix, la gent considera que les despeses per a obtenir-lo no satisfan el seu benefici, i per això és deixat de banda.
En aquesta ciutat hi ha molts fruits, hi he vist els agricultors que divideixen el préssec en quatre parts i l’exposen al sol, i també la carabassa i la safanòria, i quan volen menjar-ne, de nit a l’hivern, els maceren amb aigua, els posen al foc i els conserven frescs per a cuinar-los...