13.3.12

bunyols de quaresma de vent de l'Empordà

però segueixo caminant pel vent
de les paraules

Felícia Fuster


D'entre totes les preposicions, voldria destacar la preposició de, que crec que és un de les nostres preferides perquè, entre altres coses, indica possessió o pertinença, dues característiques que com a catalans, sigui individualment o col·lectivament, ens agrada (de) reivindicar. Cal recordar molt especialment que la preposició de introdueix els complements del nom; és a dir, els complements que, formats per un altre nom, serveixen per indicar qualitats o característiques (i possessió...) dels substantius que les precedeixen, de manera que podríem dir que actuen com a adjectius, uns elements molt del gust de Pla, autor que creu en el matís, i molt poc d'Espinàs, que més aviat creu en les essències.

Ara em desvio del tema que volia destacar, que és que cal anar molt en (amb) compte amb la preposició de, fins i tot quan fa la senzilla tasca d'introduir complements del nom. Com se sap, tots els noms tenen un orgull important -per això se'ls anomena també substantius- i sovint reaccionen malament quan es veuen sotmesos a fer funcions subalternes. M'explico amb un exemple: Bunyols de quaresma de vent de l'Empordà.

La jerarquització que marca la preposició de és clara. Primer són els bunyols, després la quaresma, a continuació el vent i finalment l'Empordà. Qualsevol observador neutral pot fer-se càrrec que aquesta jerarquització li deu agradar ben poc al darrer element del sintagma nominal, l'Empordà, què és l'únic nom propi (se sap que és propi perquè comença en majúscula) del conjunt. Estic segur que si l'Empordà pogués parlar exigiria, com a mínim, establir-se en segon lloc, tot entenent que malgrat que podria aspirar a ser el primer, els aliments corporals sempre són més importants que el lloc d'on provenen; si algú té fam no li vagis amb sofisticacions geogràfiques. És clar, el mot quaresma també reivindica la seua importància perquè malgrat que és un nom comú, marca un període temporal amb una àmplia literatura en la història de la nostra civilització i, sobretot, indica, o hauria d'indicar, una manera d'elaborar els bunyols que pot entrar en pugna amb la manera empordanesa. Un assistent a la disputa una mica torracollons preguntaria si hi ha bunyols quaresmals que no siguin empordanesos o si hi ha bunyols empordanesos que no siguin quaresmals. Deixem aquestes elucubracions especialitzades de banda, que ja tenim prou feina. Ara entraria el darrer en discòrdia, el vent. Li correspon el tercer lloc del sintagma? Cal considerar que els bunyols són de vent, referint-se a una varietat de bunyols o és que el creador vol especificar que els ha insuflat vent empordanès que ha baixat a Barcelona en recipients hermètics? Si fos aquest darrer cas, caldria especificar si el vent és tramuntanal, el més famós d'aquell territori, o es tracta de ben garbinal o de qualsevol altra direcció?
Les consideracions es poden allargar força. Els bunyols són fets a l'Empordà o a la manera de l'Empordà, per exemple? Però aquesta consideració, com qualsevol altra que pugui suscitar la preposició de, que cal recordar que és la causant de la conversa, no té cap importància davant de la realitat final:

-Què et semblen els bunyols?
-Massa volàtils, pel meu gust.

I aquí s'acaba la història, i més val no parlar dels ingredients, que encara prendríem mal, sobretot en dimarts i 13.
























Sobre les coques, especialment les de recate, en podem parlar un altre dia.

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

De fet Miquel a l'empordà en diuen 'Brunyols' i son de vent per diferenciarlos dels alres bunyols, uns tenen un forat al mig i els altres no . Hi ha varietats, amb nata dins o els que més m'agraden són amb crema cremada.

kika ha dit...

que dolent que ets miquel! :-)

miquel ha dit...

A veure si ho veig clar, Francesc: els que a tu t'agraden són els "brunyols de vent de l'Empordà de forat al mig de crema cremada"? Entenc que no cal que siguin quaresmals ;-)

Que no, kika, que sóc reflexiu, però no sé si m'explico :-)

Clidice ha dit...

no sabia que calia definir que els quaresmals eren de vent, massa lletra per després rebatejar el recaPte. :)

Pais secret ha dit...

Bé, primera notícia que els brunyols d´aquí siguin de vent. No vols dir que tanta denominació no acaba fent un bluff i peta la cosa? La tramuntana ven, no és novetat, però aquest pic s´han passat.

Deflagracions a part, m´has fet recordar l´abús indiscriminat que feia de la preposisió DE un llunyà ministre de defensa anomenat Narcís Serra i Serra.Feia mal a les orelles.

M´has fet venir ganes de brunyols!

Francesc Puigcarbó ha dit...

Que carai quaresmals, hi ha forns que en tenen quasi cada dia des de mitjans de febrer fins que duri, que es venen molt bé.
Coca de recapta també n'hi ha que la fan durant tot l'hivern.

miquel ha dit...

Més que definir, complementen, Clidice, hiperconstruixen. En canvi, desconstrueixen la coca. Ja saps com són els creadors gastronòmics :-)


No siguis estricta, A., que no em negaràs que a vegades són bunyols tocats pel vent.
Ostres, no recordo els de de Serra; qui és Serra, aquell senyor que toca el piano i va presidir una Caixa?
Faràs brunyols?


Però els de quaresma són més bons, Francesc, sobretot si són de l'Empordà; ara, com que a tu el que t'agrada és la crema.
La coca de recapte, és a dir, la pizza autòctona, si que no té temporada, però també té classes.