rutina

No sóc gens amant de les rutines, potser perquè la meua vida ha estat rutinària des que als deu anys vaig entrar intern en un col·legi on totes les hores tenien un nom i una tasca que em van privar durant set anys de la meua llibertat atemporal d'una infantesa sense límits i d'una adolescència que imaginava igual. Després, a Barcelona, durant el període d'universitat, vaig allargar tant com vaig poder la influència de l'atzar en la meua vida, fins que les aules, com a professor, van continuar marcant-me el ritme, excepte a les nits, que sempre han sigut meues. Ara, ja sense cap condicionant extern imperiós, l'única rutina a què em sotmeto és la dels àpats. No em refereixo a l'hora de menjar, que pot ser més o menys laxa, sinó al fet de cuinar.

Va ser precisament en la meua època universitària, quan després de passar per diverses pensions, una a l'any, vaig anar a parar a pisos d'estudiants, on va començar la meua rutina culinària, que en cap moment diré que fou gastronòmica, sinó de supervivència. En aquests pisos, al servei de la petita comunitat o d'un mateix, calia preparar els àpats del dia. Solien ser menges elementals que alguns fèiem per intuïció o per record llunyà de la cuina familiar, i d'altres, sobretot les noies, amb una mica més de coneixement de causa. De tant en tant, una trucada a la mare resolia dubtes que semblaven irresolubles.

Des d'aleshores, sense pretendre-ho i amb més o menys intensitat, m'he convertit en cuiner domèstic; de manera que actualment continuo sent l'artífex poc pretenciós de la cuina quotidiana, una cuina habitualment per a dos, que comparteixo amb la Joana, a qui agraeixo que alguna vegada em substitueixi per poder tastar plats més saborosos que els meus. La rutina de la cuina només es trencava -em sap greu parlar en un passat que enyoro- en període de vacances, quan la meua mare ens regalava la seua saviesa que, amb resultats tan mediocres, he intentat imitar.

Avui, precisament, discutíem amb la Joana com feien les faves a casa seua i si la meua mare hi posava o no aigua o algun ingredient que jo he oblidat. Discussió inútil si no recorrem a la memòria dels germans i germanes respectius.

Sigui com sigui, em temo que en els propers anys, excepte dies comptats que sempre seran massa escassos, haurem d'acceptar la barreja de memòria i oblit, de consultes a algun llibre i d'improvisació que són els plats de cada dia. Avui, per exemple, tocaven faves, que ja comencen a veure's als mercats, tot i que van encara un pèl cares, entre altres coses per les gelades del mes passat. La recepta, amb petites modificacions i explicada de manera ràpida -potser per segona vegada al bloc?-, és la següent:

En una cassola sofregim ceba ratllada, dos alls tendres i un porro tallat a rodanxes. Una vegada tot enrossit sense passar-se, afegim les faves, carxofes tallades en sis trossos i unes branques de menta i de julivert. Barregem les faves amb el sofregit i afegim aigua sense que cobreixen les faves. Si volem, afegim unes salsitxes que hem fregit separadament. Tapem el recipient i anem coent a mig foc, recordant d'anar sacsejant la cassola de tant en tant (s'hauria pogut tirar una mica de xocolate negre ratllat i un raig de vi o de conyac; Vázquez Montalbán, a La cocina catalana suggereix una mica d'Aromes de Montserrat, però el meu patriotisme és limitat). A mitja cocció, que a mi em dura tres quarts llargs si les faves són ben tendres, afegim uns tallets de cansalada salada. Ja cap al final, quan les faves s'han tornat marronoses i comencem a pensar a treure-les, afegim unes rodelles de botifarra negra, que en el meu cas és de Torroella, i no especificaré la carnisseria. La sal i altres detalls, al gust de cadascú. Traiem la cassola a taula i servim quan arribi el moment.

Dies enrere, vam fer per sopar una mica de col amb patata amb botifarra de perol espellifada. Menjo molt poca botifarra de perol, tot i que m'agrada molt; però segurament la seua consistència me la fa negligir. Em temo que la recepta, que no detallaré, és poc ortodoxa. Per una banda vaig coure la botifarra en una paella, sense oli, només amb aigua, simplement per escalfar-la i per treure-li un xic de greix; per altra banda, tenia la col i patata bullida. La barreja es va fer directament al plat tal com es veu en les imatges. Fantàstic! Entenc, però, que amb la caloreta que comença a fer, malgrat que diuen que aquesta setmana refrescarà, aquest pot semblar un plat a tenir en compte per quan torni a arribar l'hivern, almenys a qui agradin les barreges informes.

En fi, com deia abans, jo, que desitjaria que cada dia em fessin el menjar i voldria gaudir de la sorpresa de les novetats -dintre d'un ordre-, em vaig abocat a continuar amb una rutina que només trenca la varietat de productes de temporada i la meua cada vegada més escassa imaginació.