poesia romàntica: la dona catalana

El dia 21 deixava en el bloc dos llistats de poetes, els qui havien aparegut a les antologies Los trobadors nous (1858) i Los trovadors moderns (1859). Alguns d'aquests poetes, de les beceroles de la Renaixença, ni tan sols ens “sonen”, cosa que és normal i no ha de preocupar ningú. Alguns, llegits ara, poden semblar més estranys, més allunyats de la nostra sensibilitat, que els trobadors del XII o el XIII, o que la majoria dels clàssics llatins; el seu romanticisme en té bona part de culpa, malgrat tot, foren dels primers en la represa de la llengua literària. Molt d'ells només poden aspirar a figurar en la història de la literatura, que ja és, o en la història social i de les idees del país, encara que em sembla que aquests darrers historiadors encara tenen poc en compte el valor dels poemes a l'hora de buscar material que expliqui el passat i, en conseqüència, el present.
En el conjunt de les dues antologies esmentades, només hi ha poemes de dues dones: Maria Josepa Massanés i Isabel de Villamartín. Evidentment, la seua inclusió en un món mascle com el de l'època és un èxit, encara que també és veritat que el percentatge de dones escriptores era molt inferior al dels homes. D'Isabel de Villamartín a penes hi ha informació a Internet; en canvi, de Maria Josepa Massanés es troba més informació, a Tèrbol atzur (fantàstic poema sobre la dona escriptora) o a l'AELC, per exemple. Per què una sí i l'altra no? Bé, és una pregunta retòrica. De fet, el que avui m'interessa és mostrar com en els nostres poemes romàntics es poden trobar, tant o més que en els d'altres èpoques, elements que poden contribuir a confegir la història del país, la del pensament, la de la moral, la social, la que, en darrer terme, és la més interessant. El valor literari -ja m'agradaria parlar-ne, però la llargada seria insuportable- és cosa de cadascú.
He procurat manipular en aquest poema que per primera vegada veu la llum a internet i que segurament no s'inclourà en xap antologia el dia de la dona, el mínim possible la llengua de la poeta, en cap cas m'he permès, crec, modificar les rimes ni els decasíl·labs:


Les dones catalanes

Plasmi cavalier francez
é la dona catala,
é l'ouvrar de Ginoez
é la cour de Kastellana:
lou cantar provenzalez,
é la danza travissana.
........
Federic I


Parlar-vos, dones, vull com a germana
puix mon cor al vostre està enllaçat,
i fou ma dolça mare catalana,
i català mon pare molt amat,
i català mon bé, l’ànima mia
per tot lo català té simpatia.


I per vosaltres més, dones amades,
filles del meu país, nobles com ell,
que, de modèstia i de virtuts dotades
i falagueres com manyac anyell,
sou lo trasllat de la prudent matrona
a qui en los Sants Escrits llaor se dóna.


Molt valen, molt, les altres espanyoles,
dignes també d’universal amor;
mes per vosaltres, per vosaltres soles
que conservau com un preciós tresor,
les austeres costums de nostres avis,
son ric llenguatge i llurs proverbis savis.


Per vosaltres, mon cor ple de ternura,
guarda encara una flor del sentiment,
i ans que la mor mustigue sa frescura,
vull eixa flor donar-vos en present;
no menyspreeu eix do de ma pobresa
al mirar-lo sens brillo i sens bellesa:


Puix que sovint la planta més inculta
conté l’extracte medicinal millor,
i lo vas rústec que la pols oculta,
guarda a vegades exquisit licor,
i del rocall que lo minaire tira,
lo bon copellador grans d’or retira.


Rebeu doncs mon present, dolces germanes,
i deixeu que algun cor ple de verí
diga que us omplo d’alabances vanes,
per que l’elogi refluesca en mi...
jo desprecio eixa sàtira indiscreta,
puix que dona no só, sinó poeta.


I si de vostres qualitats, alguna
jo posseís com maternal llegat,
per mi gran ditxa fóra i gran fortuna
que guardaria com tresor sagrat,
i amb do preciós lo cel m’enriquiria
si les vostres virtuts dar-me volia.


Perquè semblau nacrades perles fines
que ocult reserven son esmalt preciós
en lo fondo brunyit de les petxines
atresorades per busso afanyós,
i que al frec més lleuger tanquen la closca
per dins tan fina com per fora tosca.


La dona Catalana és perla bella,
que mig oculta en la petxina està
se son innat pudor, i es clou dins d’ella,
tan solament la mire el vici insà;
mes als purs sentiments s’obre amorosa,
com s’obre al bes del mar l’ostreta closa.


Si indigna filla de la pàtria amada,
alguna als falsos plers obre son pit,
no és per instint del vici encaminada,
influx estrany corromp son esperit...
És fruit danyat al qui lo cor rosega,
i cau mort d’un gran ram sens que es conega.


No perdran mai les dones catalanes,
per tan xicra fracció, lo just renom
de les virtuts i perfeccions cristianes
que ensalsa en elles admirat tothom;
¿qui és lo que vol una perfecta esposa
i en nostres nines los seus ulls no posa?


Muller prudent i dolça companyera,
de la existència per lo mar irat,
ella sap dirigir la nau velera
que del mal i del bé sofreix l’embat,
i amb constància vencent l’ona irascible
la barca aporta a platja bonancible.


Mes no pas per això glòria ansia,
ni en primer terme presentar-se vol,
reconeix del baró la primacia
i és clara lluna que reflecteix eix sol,
amb un raig tan tranquil, amb llum tan pura,
que inspira amor i celestial ventura.


Com lo custodi amant de la família,
en sa vida d’eterna abnegació,
la veureu sempre en incessant vigília
al costat del bressol de l’infantó,
o prop del llit de lo decrèpit pare,
o el pas guiant de la caduca mare.


Sempre pacient, dolça i carinyosa,
treballant, treballant sense descans,
honesta, sòbria, activa i silenciosa,
i capaç lo seu cor de fets molt grans;
resignada amb sa sort, sens mot de queixa
lo valor desconeix de si mateixa...


Molt vals ¡oh dona de la pàtria mia!
i ma vista t’observa a tot arreu
des d’on lo gebre brilla al raig del dia,
a fins los llocs on mai lo glas es veu,
i de les ribes que l’onada banya
fins al cim ventejat de la muntanya.


En tot lloc i per tots, ets admirada,
habites coves o daurats salons,
sia ta sort feliç o desditxada,
sempre bondat proclamen tes accions,
i ta sola paraula és més segura
que el contracte més fort d’una escriptura.


Altius barons, per qui tan sols la dona
és un joiell, o inanimada flor,
i desitjau que tinga la matrona
fermesa i voluntat sols per l’amor,
i com l’esclau submís està amb son duenyo,
subjectar-les així es vostre empenyo:


Aquí tipus teniu; aquí zelosa,
nostres antics costums patriarcals
la dona guarda amb fe tan religiosa
com la sagrada flama les vestals,
i tan humil i activa com honrada,
és del marit esclava enamorada.


Los que voleu discreta companyera
digna de l’home, digna del cristià,
digna de dar la inspiració primera
al tendre infant que un jorn home serà,
aquí la dona baix humil presència
oculta ingeni, discreció i prudència.


I no cregau que sien patrimoni
tals qualitats únicament d’un rang,
si en alt llinatge donen testimoni
de que en sos cors circula noble sang,
també en les humils classes resplendeixen
i amb virtuts singulars les enalteixen.


Allà, en l’escó de la rural masia
a on joiós lo comparet honrat
amb tota la família al fi del dia
lo repòs troba del treball cansat
¿qui sols no hi seu i útil exemple de dona
de sant amor i humilitat? –la dona.


Ella com Ruth recull l’opima espiga
que a sos pares ancians dóna aliment,
ella fila lo drap que als fills abriga,
sembra amb pròvides mans lo ros forment
i és a l’igual d’activa jornalera
del ganancial domèstic tresorera.


Ella en les nostres viles marineres
conserva son amor anys i més anys
a l’amador que lluny d’eixes riberes
va en busca de fortuna a llocs estranys,
mentre del dol de viuda ella vestida,
potser l’espera en va tota sa vida.


Contemplau la trista proletària
que en cruels centres de treball violent,
desgasta sa existència sedentària
per donar als seus fills pobre aliment,
¡quan valor necessita i heroisme
per a viure morint dins d’eix abisme!


Valor és i molt gran que per la història
mai ha sigut tal volta mencionat,
com si no fos més digna de memòria
la que vida i repòs ha consagrat
als sants deures de mare i fiel esposa,
que l’altiva heroïna bel·licosa...


Així, així, perfecta dona, agrades,
més que en gimnasis en florits jardins,
i de l’altar de Déu prop de les grades
més que en los bancs d’ensangrentats torins,
més plaus tímid colom que àliga fera,
més àngel de Paül que Bayadera.


Puix de la dona la missió en la terra,
és de tendresa, de pietat, d’amor,
si la feresa dels combats l’aterra,
la caritat duplica son valor;
i, quant més senzilla és, afable i pura,
sa influència moral és més segura.


Tals influències, noble dona, expliquen
lo celebrat renom dels catalans,
amb tes virtuts llurs cors s’identifiquen
i origen són de qualitats molt grans,
i per això sa glòria duradora
en ton front modestíssim reverbera.

Maria Josepha Massanés de Gonzalez (novembre de 1859)