11.3.12

dotze poetes i alguns versos

Alguns dies entro al Palau Robert per la porta del Passeig de Gràcia . El palau, fet construir per Robert Robert, marquès de Robert, comte de Serra, Sant Iscle i Torroella, Gran d'Espanya, diputat i senador a principis del segle XX, etc., qui se'n recorda? Rarament, encara que m'agrada, m'aturo en el jardí, sinó que continuo cap a Rosselló, a través del túnel que ara és propietat d'un hotel. En el meu caminar es tracta només de dissoldre's un moment en aquests espais quiets, gairebé sense temps, que encara abunden a la ciutat.

El dimecres, en passar per davant de les antigues cotxeres, vaig veure que hi havia una exposició: Homenatge a 12 poetes catalanes (Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Simona Gay, Rosa Leveroni, Montserrat Abelló, Felícia Fuster, Maria Beneyto, Maria Àngels Anglada, Quima Jaume, Olga Xirinacs, Marta Pessarrodona i Maria Mercè Marçal). Vaig entrar a la sala. A les parets, un plafons il·luminats recordaven en ordre alfabètic alguns detalls biogràfics de les homenatjades i es completaven amb petits fragments de la seua obra. Al mig, en les urnes de vidre rodejades pels plafons, uns quants llibres, majoritàriament tancats, mostraven títols llunyans en el temps o més recents. Tocant-se els caps, per exemple, l'obra poètica d'Olga Xininacs, oberta per les pàgines 360 i 361 (LA PLUJA arriba amb pausa dins del bosc... // OBRO A l'espai un gran desig de tu...) amb els cinc exemplars tancats i “exclosos de préstec” de Maria Antònia Salvà ( Espigues en flor). Felícia Fuster descansa a la paret amb Maria Beneyto, però sota el vidre comparteix espai amb Maria Àngels Anglada; els llibres, closos. Quima Jaume, en pàgina oberta, felicita Carner en el seu aniversari potser des de la llunyania de Cadaqués:
Érem les donzelles
de milnoucentsdeu
tan enamorades
d'una sola veu!
...


A la sala érem tres.

En la sala del costat, també rectangular, uns bancs de fusta rivetejats de vermell s'encaren amb una pantalla, l'única llum en la penombra, on és entrevistada Montserrat Abelló. Dues dones de cabells blancs seguien les seues paraules dimecres; ahir, una, dreta a l'esquerra. Ahir, a la sala gran, la dels llibres i els esbossos biogràfics em trobava sol quan va venir el guàrdia a dir que era l'hora de tancar. -Adéu. -Adéu.

Tot plegat, vaig tenir la impressió d'estar en un espai funerari amb uns sarcòfags de vidre que guardaven les paraules en llibres misteriosos que només es poden veure, però que no es poden tocar; en el millor dels casos, algun volum deixa anar unes paraules, uns pensaments, unes sensacions, una complicitat, que són tan poca cosa per a comprendre... Ajuden a entendre o a saber- uf, el desig de saviesa!- els recordatoris de els parets, però tot fa sensació de passat, com de mort. I malgrat tot, totes les poetes són ben vives, han de ser ben vives, totes, i hauríem de poder captar la seua vitalitat, les seues emocions, les seus renúncies, les seues alegries, les seus tristors, els seus dubtes, els seus misteris,els seus jocs... en els milers de versos que van escriure o en els que encara escriuen. No es pot fer que ploguin paraules que et deixin ben xop en aquestes exposicions? No pot ser que els versos -centenars de versos- t'acaronin, com una brisa suau, les galtes? No es possible que uns poemes et facin estremir com ho fa un llamp sobtat i resplendent el cel? No és possible que t'arribin tantes lletres com l'aire que et penetra i que et fa viure? Paraules i més paraules i encara més, com les estrelles del cel o les fogueres de l'infern. Versos antics o nous, o ratlles sense versos que no s'acaben mai. Aquests són els desitjos.

Després comprens. Has d'anar a buscar els versos i els camins a les biblioteques, a les llibreries, a casa... Jo vaig continuar fins al carrer de Mallorca. A casa m'esperaven altres versos, vells i nous.






7 comentaris:

El veí de dalt ha dit...

L'anirem a veure...

Júlia ha dit...

Em sap greu que sigui fúnebre, un dia que es decideixen a homenatjar dones poetes. Encara no hi he pogut anar, per cert.

http://trbolatzur.blogspot.com/2012/03/12-dones-poetes-al-palau-robert.html

la Teresa ha dit...

A mi també em sap greu... Suposo que el problema va més enllà del fet que les homenatjades siguin dones o que el Palau Robert faci flaire d'antic. La paraula "poesia" espanta a la major part de la població i, moltes vegades, només per ignorància.

Olga Xirinacs ha dit...

Com m'ha agradat el teu escrit, Miquel...
Dius tantes coses que, meditades una per una, ens farien un llibre. Saps descriure les sensacions, però primer saps on vas. Aquest "dissoldre's un moment en aquests espais quiets" ve a ser una petita meravella.
N'hi ha alguns, d'espais quiets a Barcelona, vosaltres els sabeu; jo, només tres o quatre.
No m'impressiona el recinte funerari o gairebé que comentes. Ja fa temps que tinc la sensació de desaparició física: desapareixem una mica a cada llibre perquè és una part nostra que es dóna. Malgrat un llibre sigui rabiosament actual, la perspectiva de tants llibres en tants anys ja dóna aquest tint sèpia.
Però, per exemple, els sonets de Shakespeare són tan frescos com la primavera. Al final, tot depèn dels lectors, ¿no et sembla?

jaka ha dit...

M'agrada el teu post i crec que m'agradaria visitar aquesta exposició... la poesia sempre m'ha interessat. Quins passeigs mes bonics!!!

carina ha dit...

Quin post més fantàstic, m'encantaria veure-la, però sóc de Lleida i no vinc massa a Barcelona... Tant de bo et continuï acompanyant sempre la poesia

miquel ha dit...

Veí, és un espai petit, recollit, suggeridor. Després, estic segur que llegiràs els poemes.

Potser no és fúnebre, Júlia,potser els llums enfoquen allà on cal i inviten al recolliment o a la focalització. I a mi no m'importa la foscor si en surt la llum.
Ja ets vaig llegir a atzur :-)


No, no, Teresa, no és el Palau Robert, que a mi m'agrada, sinó el fet dels llibres closos. Què són els poetes sense la seua poesia?Tu em podries dir: què és la poesia sense els seus poetes? També.
Però tens raó quan dius que a vegades la poesia espanta, i la qüestió és saber com es pot fer que no sigui així.

Gràcies, Olga, ets molt generosa.
Els espais quiets... a vegades ammb un ja en tens prou. Els jardins del Palau Robert ho són, e quiets, però són tan petits..., i potser aquest és el secret de la seua quietud en aquesta disneylàndia que s'apodera fins i tot dels pobles petits.
L'espai funerari és aparent i stimula la vida. No sé si vindràs a visitar-lo, tu mateixa, en tot cas, opinaràs. A més, jo hi anat amb el cel fosc.
Entenc el que dius de la desaparició física, però també saps que cada part de tu que deixes anar és una part que algú recull i el que per a tu és de color sèpia per a qui arriba a tu té tots els colors originals, però això també ho saps, encara que no sé si és un consol que els lectors, amb tu amb Shakespeare, cada dia trobem la primavera (o la tardor o l'hivern o l'estiu)

Gràcies, jaka, i si véns, tu que ets més viatgera que jo, fes-m'ho saber, que passejarem junts.

Carina, però si Lleida és aquí mateix! Si no trobes el lloc, m'ho dius. I si no, el que cal és agafar els versos i viatjar amb ells :-)