1.3.12

una postal

He vist a migdia una resum de la manifestació estudiantil del matí. Molt bé. Els presentadors del telenotícies tenien poca cosa a afegir a les imatges perquè, què podien dir que no s'hagi dit centenars de vegades? A la nit, la Rahola deia que li semblava molt bé la manifestació, però que caldria controlar els provocadors i incontrolats, bla, bla, bla... Tots ho hem sentit moltes vegades i fins i tot n'estem d'acord. I gran alegria entre la classe estudiantil perquè potser sortiran al Guinness per l'assemblea més multitudinària que s'ha fet mai a plaça de la Universitat el dia 29 de febrer de 2012. Què s'ha dit? Quines decisions s'han pres? No en tinc informació I bla, bla, bla.

Entremig he vist el paisatge després de la batalla de no se sap quina guerra: uns vidres esquerdats de la Borsa; més trencadissa al banc de més avall... i poca cosa més. Sí, unes quantes pintades dels ideòlegs: No a les retallades, més beques, Rajoy... Per què fa dos mesos que no tenim professor de... (aquesta en una pancarta a terra davant de la paret de Lletres -un gat negre demana menjar rere la reixa-). I per a què vols professor?. El súmmum: La democràcia és la dictadura de la majoria. Com que en els eslògans no hi ha argumentacions, un no sap si el pintor demana la dictadura de la minoria, cosa que s'acostaria a la realitat, o si pensa que hi ha una alternativa concreta a la democràcia que no especifica, o si...

Un, si fa cas de les pintades i pancartes, pensa que la universitat aconsegueix més que mai domesticar, gremialitzar, entotsolar. Un pensa que la precarietat i les pors aconsegueixen no deixar anar les mirades més enllà de la immediatesa. Un pensa que als governants ja els va bé aquesta immediatesa. Un pensa que els veritables governats es freguen les mans perquè una vegada més queden a l'ombra. Un pensa que gràcies a internet i especialment a blogger i a google, que com tants altres no produeixen absolutament res -ai, sí, globalització i revolucions-, avui podrà deixar les seues paraules de cada dia, que si són llegides, malgrat que són inconcretes i no construeixen res, podran contribuir a augmentar l'adrenalina que ens fa sentir vius, encara que la vida es converteixi en un esclavatge d'uns amos que no acabem d'identificar i si els identifiquem tampoc no importa gaire perquè no sembla que ens puguem rebel·lar als seus designis.

Barcelona, ciutat del mòbil. Els clima benigne omple les terrasses amb gent de totes les races -és políticament i científicament correcte parlar de races? quin equivalent podria fer servir?-  i la mobilitat, fins i tot la ideològica (?), continua imparable, canviant, triomfant. Fill de puta l'últim!

3 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Amen!

Clidice ha dit...

sort de reflexions com la teva, n'estic tipa dels sís incondicionals i els nos intransigents, dels uns i dels altres. al cap i a la fi només esgratinyen la vella i gruixuda pell del dinosaure.

miquel ha dit...

El que serà, serà, Francesc. I és.

La qüestio, clidice, és que no hi ha manera de saber com anar més enllà de les esgarrapades a la vella pell del dinosaure. Fa ràbia aquesta impotència o desconeixement.