els espais quiets

En un comentari de dies enrere, l'Olga em deia que els qui vivim a Barcelona sabem dels seus espais quiets. No n'estic tan segur, els barcelonins de naixement o d'adopció a vegades ens limitem als nostres recorreguts habituals, a les nostres rutines, i ignorem aquestes illes de descans, de desconnexió, sovint tan petites, que tenim ben a l'abast i que potser descobreix el vianant sense pressa que, vingut de fora, hi acaba fent cap a l'atzar.

Quants barcelonins, per exemple, es perden quan tenen una estona lliure pels jardins Ferran Soldevila, en ple centre de la ciutat? Potser ni ta sols coneixen uns jardins que porten aquest nom, cosa que no se'ls pot retreure perquè és una denominació relativament recent, de 1995. La majoria pensem en aquest espai simplement com els jardins de la Universitat, de l'edifici històric de la Gran Via, que malgrat que es van obrir al públic en general fa només 17 anys sempre s'han pogut visitar perquè mai no se n'ha prohibit l'entrada.

Malgrat que s'hi pot accedir per diverses portes, jo sempre entro als jardins pel pati de lletres, és a dir, per l'extrem esquerre. Hi faig simplement una caminada o, si s'escau, m'assec en un dels seus bancs de ferro -cul fred a l'hivern i calent a l'estiu si l'ombra de la vegetació exuberant no ho impedeix-, i continuo fins a l'estanyol per escoltar el soroll de l'aigua de raigs insignificants que m'amaga el soroll de la circulació i, per un moment, descontextualitza l'espai i el temps. A part de la inscripció en una columna quadrada amb el nom de Soldevila i alguns detalls més, els jardins només tenen un altre element amb nom propi, un bust dedicat a Gotthold Ephraim Lessing, escriptor alemany del XVIII, arribat per casualitat* i que no sé si ara és gaire llegit. Més enllà, a la vista del passadís exterior que uneix Filologia i Matemàtiques, un altre brollador d'aigua queda canalitzat per entre uns discrets parterres de tipus babilònic. I encara a la part final, un hivernacle rectangular que amb prou feines deixa entreveure l'interior.

Em fa l'efecte que els jardins són poc freqüentats, al menys jo he tingut aquesta sensació els dies, sempre cap al tard, que hi he anat després de la meua època universitària. Alguns estudiants de pas, alguna parella o solitari en algun banc, alguna persona gran de pas que no s'atura... I sempre, sempre, gats que apareixen en qualsevol racó.

Pels jardins es passeja la major colònia de gats del centre de Barcelona. Són majoritàriament negres, togats, catedràtics d'especialitats diverses, segurs d'ells mateixos, que a penes et dediquen una mirada i que a darrera hora de la tarda es reuneixen per comentar els esdeveniments del dia. Hi ha també altres gats nouvinguts, de carrer, sense carrera ni ofici ni benefici, que han anat a parar allà per raons diverses, per voluntat pròpia o perquè uns amos capritxosos se'ls han tret de sobre acabats de néixer o quan se n'han cansat. Aquests gats sense estudis, que de tant en tant van d'oients a alguna classe, sense gaire profit perquè tenen poca base i als quals les autoritats universitàries ja no els concedeixen beques, són els més amistosos -fa dos dies se me'n va acostar un, de cognom Pérez,  per parlar-me de la vaga d'avui, que veu i no veu clara, però ara deixarem estar aquesta qüestió- i en el fons desitgen que algun humà se'ls emporti i en tingui cura. De fet, hi ha una associació que s'encarrega del seu manteniment i de les adopcions que es diu Universigats. Té un bloc que no sé si és gaire conegut.

En fi, em deixo moltes coses, com podreu comprovar els qui avui mateix hi aneu a fer un tomb per asserenar-vos després de les tensions d'un dia tan assenyalat i de resultats tan esperançadors.


* El 1985, Any Internacional de la Música, Barcelona, a través de la presidenta del Casal Català de Hannover, Matilde Romagosa, va obsequiar la ciutat alemanya de Wolfenbüttel (Baixa Saxònia) amb un bust del violoncel·lista Pau Casals. Arran d'aquesta donació es van organitzar nombrosos concerts i actes culturals promoguts per l’Agrupació Amics de Pau Casals (Pau Casals Freunde), entitat reconeguda per la ciutat i que va assolir força prestigi. Un any després, al juliol de 1986, una delegació encapçalada per l'alcalde de Wolfenbüttel, Dieter Heinz Essmann, el professor Dr. Paul Raabe i la mateixa Matilde Romagosa van lliurar una còpia del bust de Gotthold Ephraim Lessing, en un acte simbòlic d'intercanvi cultural i històric a Europa en forma d'objecte perdurable i alhora decoratiu.