18.3.12

les cicatrius

El inventario de tus cicatrices, en particular las de la cara, que ves cada mañana al mirarte en el espejo del baño cuando te peinas o vas a afeitarte. Rara vez piensas en ellas, pero cuando lo haces, entiendes que son marcas que deja la vida [...]
comprendes que toda la vida es contingente, salvo por el único hecho necesario de que antes o después tocará a su fin.

Paul Auster: Diario de invierno.


La cicatriu més antiga la tinc al front, una mica més amunt de la cella dreta, a penes quatre o cinc mil·límetres que durant els primers anys formaven un plec insignificant i que el temps pràcticament ha esborrat, de manera que ara em costa de localitzar. Em vaig fer el tall un dia de pluja, quan just en arribar a casa a l'hora de dinar em van enviar al bar a comprar un sifó. Vaig sortir corrents del primer pis i al segon o tercer esglaó vaig caure. El sifó em va precedir i es va trencar al darrer replà -o al primer, si considerem l'ordre ascendent de les escales- i jo, després de rodolar escales avall, vaig anar a parar sobre els vidres que no em van fer cap mal excepte el trenc del front. El metge em va posar dues o tres grapes. El record, de quan devia tenir sis o set anys, és boirós i només em sembla veure amb claredat l'escala de granit amb la barana de ferro, que ara és de fusta, i els vidres del replà, i la llum grisosa que deixava passar el vidre glaçat de la porta del carrer.

La segona cicatriu és encara ben visible, de color canviant, en la part de davant de la cama esquerra. Deu fer vora de deu centímetres i recorre la part baixa de la cama d'esquerra a dreta, en diagonal. Era l'estiu i jo devia tenir onze o dotze anys. Alguns amics havien agafat diverses motocicletes de petita cilindrada dels seus pares o altres parents -un dels amics conduïa una moto d'invàlid del seu padrí i ens la deixava provar amb mesura i després de precs insistents. Anàvem fent recorreguts pels afores del poble. Jo, com que no tenia vehicle motoritzat, anava de paquet darrere del més gran d'aquella colla. Al final vam anar a parar al camp de futbol, que mai no havia tingut gespa i que en època de sega es feia servir per batre el poc blat del poble. Com que l'espai era relativament gran, permetia fer carreres curtes i, sobretot, improvisar giragonses arriscades que permetien admirar la perícia dels conductors. En una d'aquestes demostracions imaginatives, la moto en què anava va derrapar i conductor i jo vam anar a terra, ell potser un metre per davant del ciclomotor, mentre que jo vaig quedar atrapat, amb una cama enganxada a sota i l'altra a sobre. El cop no va ser especialment traumàtic, però vaig tenir la mala fortuna que el plat del G.A.C. no anava protegit i la caiguda no havia aturat el motor, de manera que em va anar tallant la cama com si fos un tros de carn d'una carnisseria, fins arribar a l'os. No sé si em va ajudar a incorporar-me el mateix conductor, però va ser ell qui va dur-me una altra vegada de paquet fins a la plaça on vivia el metge, el mateix que uns anys abans m'havia tancat la ferida del front. Vam pujar les escales fins al segon pis, deixant un rastre de sang important perquè la ferida no només regalimava sinó que sortia un raig primet vermellós, com si fos per un forat en una bota de vi ennegrida pel temps. La germana del metge em va col·locar una tovallola a la ferida i poc després va entrar el doctor, calmat com sempre, a qui vaig haver d'explicar les circumstàncies del fet. Em va donar una bufetada perquè me'n recordes, va desinfectar i va començar a cosir amb unes puntades separades que anaven ajuntant la carn. Després, una injecció. Un amic del pare em va portar a coll des del domicili del metge fins a casa, on em van allitar. L'endemà el metge em va posar una grapa entre dos punts massa separats. Recordo les visites dels amics els dies següents, la companyia de la mare, sempre pendent de la cama, que em portava pa amb mantega i sucre per esmorzar, i uns propòsits de fer bondat que van ser ràpidament oblidats.

El metge, pausat, sever, eficaç, estimat, fa anys que és mort. El conductor de la motocicleta va morir fa pocs anys. De tant en tant al·ludíem l'aventura amb un somriure.

7 comentaris:

jaka ha dit...

Ja has llegit el "diari d'hivern"? jo el tinc pendent per quan acabi el "1Q84" del Murakami que hi estic enganxada, enganxada !!! diuen que aquest últim del Auster es molt bo... a mi però m'agraden tots els d'ell i del Haruki també. De cicatrius jo poques... be al braç una arrancada de pell que feia molt mal efecte... Fins aviat,

Montse ha dit...

oooostres, a mi no m'agrada, Auster... m'agada molt més llegir-te a tu!!!!

quin maaaaaaaaal, això de la cama! i el metge, pobre home, sap greu perquè era tan calmat i segurament molt bon metge, però... no calia que et donés una cleca, eh que no? a mi em va passar una vegada amb el Dr. Bordas, el dentista de la família quan jo era petita (com que no m'estava quieta em va fotre una nata)

aix, aquells metges de antaño y hogaño!

Montse ha dit...

oichs: m'agada = m'agRada

gatot ha dit...

Segurament que les cicatrius són poca cosa més que el testimoni d'un moment.

Algunes, diuen, serveixen per lluir o vestir una imatge davant els altres. Quasi totes, però, no són més que el recordatori físic d'un moment viscut. I potser, d'un aprenentatge. O no.

Bona nit, Miquel.

Clidice ha dit...

Mira, m'he esgarrifat tant que em temo que no he pogut treure'n cap altra sensació que l'esgarrifança. Serà que tinc la temporada aprensiva :( Les pitjors cicatrius, les interiors mal curades.

Violeta ha dit...

Osti, se t'anava tallant la cama fins que va arribar a l'os...ai que em desmaio.

Molt bona, la bufetada del metge. Era allò que et mereixies, per la teva conducta. Jajaja...!

M'agrada com descrius la mare, preocupada per la cama i portant-te l'esmorzar.

miquel ha dit...

Jaka, encara estic llegint Auster, que més que un diari escriu unes memòries fragmentàries a partir d'algunes llistes (segons el que he anat veient). No sé que busca (o que troba) la gent en els llibres, a vagades sorpresa, a veagades complicitat... En aquest llibre, com has pogut veure, trobo sobretot complicitats, deu ser cosa de l'edat.

I tant, gatot, les cicatrius físiques són senyals que permeten establir un moment, en el meu cas no gaire precís, i poca cosa més. En el meu cas, com veus, són també un retorn en què l'angúnia física queda superada per records agradables que superen el pa del temps.


No és veritat, Montse, segur que t'agrada algun Auster -i si no és així ja et diré algun dia per què- i no t'interessen algunes -sóc poc modest- de les coses que escric ;-)
No tinc consciència de dolor, més aviat de sorpresa. El metge era realment molt bo, l'alte que hi havia era un desastre i com que no diré el nom, puc dir que va desgraciar més que va curar.


I pensa, Clidice, que no he volgut exagerar el meu natural naturalisme explicant com es barrejava el greix de la moto amb la sang fins a crear una capa...
Tens raó, les cicatrius de dins solen ser més duradores i no sempre és fàcil saber quan ja només són cicatrius.

No et pensis, Violeta, en calent no acabes sent conscient de la magnitud de la tragèdia. És de més gran quan penses en les possibles conseqüències, però el pensament ja no té cap importància.
El metge, deixa'm descriure'l paradoxalment, va ser sempre una persona distant i propera, un més en una infantesa i adolescència en què sempre em passava alguna cosa.
Ai, la mare...!