fer volar coloms

De tant en tant em trobo amb excompanys de feina -i altres coneguts i amics- que em pregunten com em va la vida. A vegades la pregunta porta implícita -o l'expliciten- una concreció: què fas amb el teu temps ara que te l'organitzes sense els horaris obligatoris que tenies? La veritat és que el meu temps -cadascú té el seu- continua sent escàs i no em permet fer tot allò que m'havia imaginat vagament que faria, però no em queixo. En realitat podria respondre que el que faig és continuar vivint, com tothom, però aquesta resposta podria considerar-se decebedora per massa genèrica perquè se suposa que els qui hem deixat la feina que hem fet durant anys cal que trobem alternatives que continuïn tenint un horari més o menys fix amb algun tipus -o no-de productivitat.

La veritat és que aquest “ara què fas?” que espera una resposta concreta em fa buscar solucions que es puguin considerar satisfactòries encara que semblin una mica excèntriques. Per exemple, podria respondre que una part del dia a dedico a la màgia. Hi hauria qui diria que es tracta d'una activitat estranya i de poques sortides, però com a mínim seria un motiu de conversa i la seguretat que faig allò que sempre havia volgut i mai no he aconseguit.

I per què no dedicar-se a la màgia? Dit i fet. Com podria començar? Evidentment, les meus pretensions en el pla terrenal no serien fer desaparèixer elefants, i encara menys vaixells que fan creuers per la Mediterrània. Les meus aspiracions serien, inicialment, més modestes, per exemple, fer aparèixer un ram de flors de la temporada a qui em preguntés què faig ara.

La cosa no és fàcil si és vol fer bé, cal un aprenentatge. A Barcelona, un dels llocs per començar és El Rey de la Magia, botiga centenària del carrer Princesa. Me n'hi vaig. És una botiga petita que té aparadors amb objectes diversos sobre el tema i una porta opaca que amaga l'interior. Entro. Hi ha tres persones. Una parella ha comprat algun giny que no pot pagar amb Visa perquè només s'admet la targeta a partir dels 20 euros. Se'n van a treure diners en efectiu. Un noi demana una vareta màgica de determinades característiques que no recordo. No la tenen si no s'adquireixen els jocs reunits de la casa, però el noi, que deu ser client habitual, creu que és possible que l'hagi comprat la seua companya -ostres, una parella de mags!-. Arriba la parella que havia sortit amb l'efectiu i paga el producte. Ens quedem sols la dependenta i jo. És simpatíca, i quan li dic que només vull mirar, em regala una entrada per anar a un espectacle de màgia La nostra conversa s'interromp quan arriba una senyora que vol una gallina. La dependenta li mostra dues gallines ertes i groguíssimes, sense plomes. La senyora sembla decidida, però diu que no la voldria amb sang al coll. Sembla que les gallines es venen així i que no és gaire fàcil fer desaparèixer la sang, ni tan sols recorrent als sistemes tradicioonals. Trio aquest moment per fer-me fonedís perquè encara no tinc prou confiança per entrar en la conversa. Me'n vaig pensant que no em disgustaria quedar-me de dependent a temps parcial i amb sou mínim en aquesta botiga, però no dic res perquè no vull fer competència deslleial.

L'endemà continuo la meua peregrinació per la màgia i em presento al museu -i teatre- El Rei de la Màgia al carrer Jonqueres. A la taquilla de l'entrada no hi ha ningú i traspasso la porta que em porta a la sala on hi ha el bar. Em rep una de les tres persones de la barra i m'explica que la visita és, de moment, gratuïta. Entro al museu on no hi ha ni es presentarà durant el meu recorregut cap altre curiós. Vaig passant revista a la història de la màgia a través dels objectes -una certa monotonia per al profà- que en el passat van fer triomfar diversos mags. Les inscripcions que es refereixen als objectes no especifiquen els trucs, però imagino les il·lusions, les sales plenes, els aplaudiments, les idees noves que sorgien després de cada actuació. La visita és un pèl inquietant perquè, a part de la meua solitud itinerant,  un bon nombre de figures que representen els mags segueixen el meu recorregut sense treure'm els ulls de sobre. Quin gran misteri la història de la màgia en aquest país!En sortir una altra vegada a la sala del bar, els tres homes continuen la seua conversa a la barra. M'hagués agradat fer una visita a la petita botiga de l'entrada, potser per comprar algun llibre, però no m'he atrevit a interrompre'ls. Vés a saber quin encanteri m'haurien fet.

En sortir al carrer m'adono que de la manera que sigui han detectat que fins ara m'he dedicat a la llengua i m'han preparat un truc innocent: m'han canviat una A per una E. M'és impossible refer la paraula original des de l'altra banda del vidre.

A casa repasso els fulls que he agafat i veig que fan cursets de màgia que duren sis sessions per 190 euros. No em sembla desmesurat el preu, però jo només voldria saber com puc treure'm unes flors de la màniga ara que s'acosta la primavera per sorprendre companys, companyes, amics i amigues. No sé si m'atreviré a demanar aquesta única classe i a decidir, més endavant, si continuo fins a ser capaç d'aconseguir, per exemple, el mestratge que em permeti que Grècia se'n surti de l'atzucac dels bancs alemanys.