cap i peu

Aquesta nit hem fet el sopar oficial de jubilacions de l'institut. Avui no en parlaré: massa proper, massa emotiu. A les postres, un dels amics del centre ha dedicat un petit escrit a cascun dels cinc jubilats d'aquest any. L'ordre alfabètic m'ha col·locat en primer lloc. Sabia que jo hauria hagut de preparar un text d'agraïment i dels temes que es diuen en aquestes ocasions perquè la meua capacitat d'improvisació és escassa, però no el tenia, segurament perquè en el fons pensava que qualsevol d'aquests discursos que repassa una etapa implica un comiat trist o una transcendència que, en mi, trobo excessiva; jo sempre he odiat els comiats i he preferit els retrobaments, i m'aclapara protagonitzar qualsevol cerimonial. En fi, que amb l'excusa que encara quedaven quatre companyes per parlar he improvisat un haiku sobre el pas del temps. Després he pensat que la meua brevetat extrema trencava tradicions i es podia considerar uns descortesia. M'ha sabut greu, però em consola saber que alguns ja em coneixen prou.


Avui em costarà una mica més adormir-me. Llegiré una mica, escoltaré una mica de música. Ara que tinc temps podria dedicar-ne una part a mirar de combatre la meua incompetència musical, però seria temps perdut. Ahir, per exemple, mentre anava escoltant aleatòriament algunes de les darreres adquisicions, em va semblar identificar en inici de més avall la música del Mikado. Terrible.