20.6.12

temps obscurs (no m'atreveixo a escriure'ls en la modalitat lingüística d'ús predominant en l'àrea oriental...)

La ripollesa Maria Dolores Serrat, consellera d'Educación, Universidad, Cultura y Deporte del govern aragonès ha presentat l'avantprojecte de la Llei d'ús, protecció etc. de les llengües i modalitats(?) lingüístiques pròpies d'Aragó. No sé si heu escoltat la seua presentació o n'heu llegit alguna informació; ho podeu fer aquí. Es tracta d'un conjunt tan gran de despropòsits que em nego a argumentar el que resulta evident a qualsevol persona normal. Entenc que la barbàrie només admet l'argumentació del combat amb totes les armes que es puguin aconseguir.

Desterrats l'aragonès i el català del llenguatge oficial, tinc curiositat per saber com se suggerirà que es denominin aquestes llengües, perquè no crec que pretenguin que el parlants de la Franja a partir d'ara diguin, si algú els ho pregunta, que ells es comuniquen en “la modalitat lingüística d'ús predominant a l'àrea oriental de l'Aragó”. El “moliuspraor” -sense pronunciar la erra- , potser?

Avui he passat la tarda i he sopat amb un amic de sempre i hem dedicat una part de les converses a recordar-nos que el feixisme ja no té possibilitats de triomfar en cap país occidental perquè fa temps que les dictadures s'hi han establert amb formes més subtils, de manera que ja és impossible descobrir amb facilitat els dictadors i ens hem de conformar a visualitzar-los a través dels governs i governants titelles que administren part del poder. Ell, més agosarat que jo, creu en el caos a curt termini com a únic principi de solució. Jo em mostro escèptics sobre els terminis. Després hem anat parlant de les nostres coses i del preu del quilo d'olives: 20 cèntims.

En arribar a casa, un correu del Grup 62 m'assabenta de la mort d'Emili Teixidor.

6 comentaris:

Júlia ha dit...

Tot el que pensem sobre les possibilitats de futur és palla, només cal veure el que pensaven els d'abans abans les coses estranyes no passessin...

miquel ha dit...

El que pensaven -o el que pensen- alguns mai no ho sabrem, Júlia; en tot cas podem aspirar a saber el que deien. De tota manera estic en un punt que m'interessa més l'acció -intel·lectualment, és clar- que la reflexió.

Els perfeccionistes radicals van evolucionar cap a formes raonades de control. Al nostre continent hi ha hagut també molts canvis polítics en les darreres dècades. Tots pacífics i democràtics...
Júlia Costa: Rondalla del camí

Vols dir que podem continuar creient en la raó i...?

M'ho he passat molt bé amb la lectura de la teua novel·la; sobretot amb les dues darreres parts. Gràcies :-)

Júlia ha dit...

M'alegro que t'hagi agradat, Miquel, té ja uns quants anys i sóc incapaç de valorar-la.

Júlia ha dit...

El caos i la raó es van alternant històricament, pel que sembla, més o menys.

Montse ha dit...

Miquel, et vaig llegint, però fins avui he fet uns quants intents de deixar-te comentaris (em passa amb uns quants) i no hi ha hagut manera.

Al·leluia (o Alel·luia?)

estic taaaaaaaaaaaaant d'acord amb tu amb taaaaaaaaaaantes coses de les que dius... que sembla que et faci la pilota, però no te la faig, que consti.

Sobre literatura i poesia - que és del que més parles- no hi entenc prou, però que sàpigues que aprenc moltíssim! (ja ho veus, encara tens alguna alumna retardada) (ehem, retardada en edat, que no mentalment - esperooooooooo!-)

;)

baisers de Lyon (hauria de dir petons de lionesa?) hmmm, que bons, no? ;)

miquel ha dit...

T'envejo, Montse, com tantes altres vegades: tu a contracorrent del riu i jo en el port de sempre.
Ja ho veus, veiem el que veiem i en parlem, i poca cosa més.
Uf, la literatura i la poesia en particular, va com va i fem el que podem, i jo continuo sent un aprenent que no aspira a gaire nota.
Petons de coca de sant Joan farcida de crema :-)