Cauen les gotes insignificants, mínimes, esparses, d'una pluja fina a penes creïble. Em refugio en un espai acollidor. Vaig mirant llibres, només les paraules dels lloms: autors i títols. N'agafo un de tacte indòcil i el fullejo. Passo per caixa i entro en la conversa sobre Victus que han començat la noia i el comprador indecís que s'allunya discretament mentre la noia em diu que l'1 de febrer abandonarà la casa i aquesta flaire de nou que encara és una mica de tots. M'acomiado i li desitjo sort.
Plou, encara, una pluja fina, però com que el camí és llarg em protegeixo amb la caputxa i embolcallo doblement el llibre amb la bossa excessiva de plàstic.
La pluja, ara constant i sense treva, fa aquell soroll sord que invita a la calma, potser a la lectura, potser a la meditació, potser al son o al somni. Diu el primer poema en la seua traducció:
Guarda tu ara tot el que jo de sobte vaig perdre
tal vegada per sempre; la casa i la flaire dels llibres,
la suau respiració del temps, paraules, la veritat,
llits desendreçats en algun moment del matí,
el recer d'un cos inquiet dins la seva son. Guarda-ho
serenament i sense presa, com jo no he sabut fer.
I protegeix-lo de tots els hiverns; del camins
enfangats i de les veus més fredes. Acaricia-li
les ferides lentament, amb les mans i els llavis,
perquè no sagnin. I escolta, de nit,
la seva respiració càlida i panteixant
compassada amb els somnis, que és on amaga
les ànsies i les pors més secretes.
Mai no permetis que se senti sol en allò que diu
abans d'adormir-se. I espera llavors que,
en la foscor de la cambra, ell t'abraci,
encara que no t'hagi dit mai que ho volia.
Desperta't més d'hora i entretén-te a mirar-lo sota
la llum blava
que els dies duen a casa quan són tranquils.
I no li demanis res al matí: els matins li pertanyen;
deixa'l que regui els cossiols al balcó i surt,
travessa el carrer mentre hi hagi claror. I així
sempre farà sol i el tindràs per sempre,
com per sempre l'he perdut jo, de sobte,
per no haver-ho fet així.
Maria do Rosário Pedreira: “A manera de dedicatòria”, primer poema de La casa i la flaire dels llibres. Mallorca, El Gall Editor, 2009. Traducció d' Antoni Xumet Rosselló.
ESPANYA VA BÉ?
Fa 7 hores
4 comentaris:
La veritat és que a aquesta llibreria sempre hi veia quatre gats, crec que el lloc no era molt adient.
En canvi, la gent que hi treballava -hi treballa, encara- feia que fos una llibreria molt acollidora i molt ben ordenada. És veritat que quan estava uns quants carrers més avall tenia més públic.
Això també és ben veritat i he de dir que hi trobava coses en català que no trobava enlloc més, la veritat, i al lloc que els corresponia, com comentes. Penso que potser faltava una mica de promoció però en els temps que corren demanar això és demanar impossibles.
I que consti, Júlia, que jo hi anava poc, simplement per dos-cents metres massa amunt. Uf, la promoció...
Publica un comentari a l'entrada