7.7.13

aquest diumenge: entre la irrealitat i la realitat de la cobla, d'altres músiques i de tot plegat


Em pensava que ja tenia tancat el cicle de les sardanes dominicals, festives, encara que ja sabia que tard o d'hora continuarien apareixen al blog de maneres i amb excuses diferents, quan el Concert per la Llibertat m'ha fet reobrir l'espai.

Vaig trigar una mica a reconèixer la magnífica i exultant Juny de Garreta que iniciava el concert i que tan poc toquen les cobles. Quin principi més prometedor! Més tard, els vells sons de la Dharma. I podria afegir músiques que no eren de cobla però que també em recordaven un fragment de les pàgines finals del llibre de Jordi Lara. El copio a continuació sense subratllats, sense remarcar res, perquè estic segur que tothom hi veurà el que vull dir i que va més enllà de la música.


Avui la música de cobla es debat entre la vitalitat creadora i la incomprensió comercial, i una vinculació històrica amb la dansa de la sardana que té avantatges i inconvenients: si, per una banda, el sardanisme continua sent-ne el principal consumidor i garanteix la supervivència de les cobles, per l'altra, el coblisme s'ha reconegut una personalitat pròpia, exultant, de remarcable relleu artístic, i malda per desempallegar-se dels problemes d'engatjament social que la sardana com a dansa té amb aquest panorama, doncs, sovintegen els clams que anuncien imminents cofosis col·lectives.

Òbviament, un dia desapareixerà la música de cobla. I d'altres, i en vindran de noves. La música és mortal com l'home. En el cas de la cobla, no serà -com profetitzen els apocalíptics del ram, amb raons que de passada els alliberen de tota responsabilitat- en el termini de la generació que ens segueix o l'altra, la dels fills i néts a qui podem conèixer i estimar i en qui volem projectar-nos, que és quan un futur girat cou més. Encara no. La cofosi social pot anar a més, la il·lusió dels creadors pot defallir, l'embranzida dels promotors pot afluixar, el públic es pot tornar reducte. I així i tot, l'afer podria revifar en qualsevol moment de reivindicació social, de revival sonor, de necessitat artística, sentimental o política. Ni tan sols desapareixerà, com apunten els sociòlegs més positivistes, quan ja no ens faci cap falta. Jo dic que aquesta música desapareixerà quan ja ningú no es pugui reconèixer en el món irreal que evoca.

Jordi Lara: Una màquina d'espavilar ocells de nit (2008)




2 comentaris:

PS ha dit...

Ei, que la Marina Rossell, a part del Que feliç era mare va "amenaçar" amb una estrofa de la Santa Espina!!!

I ara seriosament, va estar molt bé començar tan puntuals amb la cobla, va ser un toc d´atenció per a què tothom seiés i es posés en solfa.
I la Dharma... aquest Fortuny no acaba mai les piles, quina trempera!Les estelades ballaven soles.

miquel ha dit...

A., a la Marina Rossell, amiga de Moustaki, li perdonem, i li aplaudim, gairebé tot.
Quan sigui jove vull ser com en Fortuny: m'agenollaré on calgui :-)