les magdalenes

Tot d'una ha aparegut el record. Aquest gust era del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l'hora d'anar a missa), quan pujava a dir-li el bon dia a la seva habitació, m'oferia la meva tieta Léonie després d'haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la. La vista de la petita magdalena no m'havia recordat res abans de tastar-la; potser perquè, com que després les he vist tot sovint en els prestatges de les pastisseries, la seva imatge havia abandonat aquells dies Combray i s'havia vinculat a altres de més recents; potser perquè d'aquests records abandonats durant tant de temps fora de la memòria no en sobrevivia res, tot s'havia disgregat; les formes -inclosa la de la petita petxina de pastisseria, tan generosament sensual sota el seu prisat sever i devot- s'havien abolit o, adormides, havien perdut la força d'expansió que els hauria permès atènyer la consciència. Però quan no subsisteix res d'un passat antic, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, només l'olor i el gust, més fràgils però més vivaços, més immaterials, més persistents, més fidels, romanen encara durant molt de temps, com ànimes, recordant, esperant, expectants, sobre les ruïnes de tota la resta, suportant sense vinclar-se, sobre la seva goteta quasi impalpable, l'edifici immens del record.

Marcel Proust: Combray. El cercle de Viena, 2009 (traducció de Josep Maria Pinto)

Vaig buscar el text que ahir copiava en francès en l'edició catalana de més amunt. La Sílvia Bel va fer servir una altra edició, segurament la traducció de Miquel Llor (si ens ho van dir, no me'n recordo); per cert, quan les paraules estan tan ben dites com les de la Sílvia i et deixes emportar pel moment, no t'adones de les petites incongruències: la visita de la petita magdalena?-, encara que no està malament la troballa. Després vaig anar espigolant altres fragments, alguns que tenia amb un senyal i uns quants triats a l'atzar. Més enllà de la magdalena, la força evocadora de Proust és important, constant, inacabable; la seva prosa és d'unes dots d'observació notables i d'una precisió extrema en molts passatges. No és estrany que de diferent manera deixés empremta en l'obra d'escriptors com Sagarra, Villalonga ... i, per suposat, Josep Pla. No sé en els escriptors d'ara.

Més enllà de la qualitat literària, l'anècdota de la magdalena ens porta inevitablement a pensar quins mons ja caducats ens ha suggerit als lectors un gust o una olor sobtadament retrobats. A través de què em fet una recreació limitada o extensa del nostre passat? Ara, així, en fred, no sóc capaç de recordar més que algunes de les meus magdalenes. Una, la de l'olor de les ametlles amb la pell recent treta, em porta a un paradís perdut i idealitzat que potser he insinuat alguna vegada aquí, però que continuaré sense desenvolupar; la síndria, els talls de síndria, el vermell intens i sucós, olorat i tastat, que em trasllada a escenes concretes de la infantesa, i el gust de l'anís diluït en aigua i... ho hauria de pensar. La majoria de vegades -darrerament em passa poc- són olors recuperats els que em duen a persones, a llocs, a edats, sempre en una visió fugaç, però de precisió fotogràfica, d'imatge en blanc i negre, esclar, i de focalització extrema en el centre i contorns imprecisos. Aquests flaixos enlluernadors, a mi, em desapareixen amb la mateixa facilitat que m'han arribat