del temps virtual

Ahir va ser el meu aniversari. A casa, tranquil, amb les sorpreses controlades. Em cansa fer anys cada any i he pensat de buscar alternatives extremes. Una possibilitat, ara que el temps passa accelerat, és celebrar únicament cada lustre; l'altra, precisament també pel ritme del temps, és celebrar cada dia el naixement, per allò de que qui dia passa any empeny. Entremig, múltiples possibilitats que aniré explorant, tot i que d'entrada descarto la celebració d'unitats temporals més petites que el dia.

Em resulta curiós, i relativament nou, que la majoria de felicitacions m'hagin arribat virtualment, tant d'amic, coneguts, saludats, com membres de la família. La primera felicitació que vaig rebre, de matinada, va ser d'una de les meues fonts preferides de felicitat literària; després en van arribar d'altres també via de correu electrònic, algunes a través de la complicitat del pseudònim que vaig fer servir durant tant de temps. He vist per casualitat, perquè rarament hi entro, que uns quants amics encara només virtuals i alguns de reals m'han felicitat a través de Facebook. Whatssap ha estat una petita font de recordatoris de la meua edat. Fins i tot m'ha passat una cosa molt curiosa que demostra com n'estem de relativament controlats: en un moment determinat del dia he entrat a Google i he vist que les lletres tenien forma de pastís, espelmes, etc.; en passar-hi el ratolí s'activava el missatge: ¡Feliz cumpleaños, Pere! Uf!

Algunes felicitacions, a través del mitjà que sigui, han estat especialment personalitzades i emotives i les agraeixo especialment, però no m'acabo d'adaptar a les noves tecnologies. Em costa acceptar l'absència de veus, no la de presències, que entenc perfectament. Sóc poc amant del telèfon, un inepte telefònic, asseguraria, però de tant en tant m'agrada sentir la calidesa, o no, les vacil·lacions o la seguretat, el to, el que sigui que comporta la presència d'un dels sentits corporals. Després, em dic que malgrat la meua aparença de modernitat o els meus interessos per la llengua escrita sóc un personatge ancorat en el segle XX, potser en el XIX. Bé, és el que hi ha.

Avui he trobat a faltar sobretot dues persones que van nàixer el mateix dia que jo en anys diferents. Una ha estat la dona del meu cunyat, que ha mort aquest any de càncer i amb qui seia ben sovint costat per costat en els àpats familiars del nord. Queda en la memòria. He pensat també en J. el meu amic d'infantesa, una mica més gran, tot cor. M'hagués agradat trucar-lo, però la vida, morts els pares, se li ha torçat i ha degut passar el dia sol, sense llum ni telèfon, ni aquestes petites coses que habitualment no pensem que ens fan els dies més confortables, ni que sigui per fora. Llenya per al foc no li deu haver faltat, que encara li queden camps que molts voldrien. Esperaré l'estiu per fer-li una abraçada.