regalarem pomes o taronges aquestes festes?

No hi puc fer res, l'esperit nadalenc em té pres. Avui, jo que sempre agafo cortès, però distant, els papers publicitaris que reparteixen pel carrer, m'he aturat a parlar amb el publicista; esclar que era castellonenc i oferia clementines (les taronges encara no estan al seu punt) del seu propi camp portades a casa a partir d'una compra de deu quilos.

Suposo que la gent -tota o gairebé- ja va comprant o pensant amb els regals de Reis i de Nadal i he pensat que no estaria malament regalar deu quilos -mínim- de vitamina C, però les tendències majoritàries, malgrat la crisi, no van per aquí i ja es comencen a preveure els hits dels regals tecnològics que es concretaran en ferm passades les festes.

Jo, malgrat la meua incompetència i manca de destresa, sóc moderadament addicte a la tecnologia de consum, a les “màquines”, i, per tant, un mal subjecte a l'hora de rebre regals d'aquest tipus de gent de la meua edat. També sóc addicte a la lectura, de manera que tampoc no és fàcil triar un llibre per regalar-me'l

Quant a la tecnologia, arribat davant de la botiga d'Apple a la plaça de Catalunya, em preguntava (podria respondre, però no ho faré) quin misteri s'amaga darrera d'aquesta poma que fa que tingui un èxit de vendes notable amb productes com els iPhones que presenta models i sistemes operatius nous que incorporen relativament poques novetats.

Per cert, parlant del meu gust per la tecnologia i per la literatura sovint eclèctica, se m'ha acudit que potser molta gent no sap perquè el logo de la marca es presenta com una poma amb una mossegada. Seria bonic que fos per alguna relació amb Blancaneu, però no és així. Clicant aquí es pot veure l'evolució i l'explicació del logo, encara que l'origen que m'agrada més l'he trobat explicat d'una manera humorísticament negra en aquest fragment:

-La gente nos pregunta a menudo po qué le pusimos a nuestro hijo pequeño el nombre de Alan. Fue por Alan Turing.

-¿Quien? -dice, sorprendida, una señora gorda con la cara descompuesta que aparece bajo una nube de lluvia.

-¿No conoce a Alan Turing? -pregunta Lucrèce-. Es un inglés que tuvo problemas con la justicia a causa de su homosexualidad y que está considerado el padre de los primeros ordenadores. En la Segunda Guerra Mundial, su contribución a la victoria final fue decisiva porqué fue capaz de descifrar el sistema Enigma: la máquina de codificar electromagnética que permitía al estado mayor alemán transmitir a sus submarinos mensajes indescifrables para los servicios secretos aliados.

-Ah, no lo sabía...

-Es uno de los grandes olvidados de la Historia.

La clienta, indecisa, recorre la tienda con unos ojos que acusan el peso de la sombría nostalgia de quimeras ausentes.

-Le cuento esto porque hace un momento la he visto levantar los ojos hacia el friso de pequeños cuadros, todos del mismo tamaño, que tenemos colgados en la pared, justo debajo del techo.

-¿Por qué representan todos una manzana?

-Precisamente por Turing. El inventor del ordenador se suicidó de un modo muy peculiar. El 7 de junio de 1954, sumergió una manzana en una solución de cianuro y luego la puso sobre una mesita. A continuación, pinto un cuadro representándola y después se la comió.

-¡No fastidie!

-Cuentan que por esa razón el logo de Apple es una manzana mordida. Es la manzana de Alan Turing.

-Bueno..., por lo menos no me moriré siendo una ignorante.

-Y nosotros -prosigue Lucrèce, que no pierde el sentido comercial-, cuando nació nustro tercer hijo, confeccionamos este kit de suicidio.

-¿Qué es? -pregunta la clienta, interesada, acercándose.

La señora Tuvache le describe el artículo:

-Mire, dentro de este sobre de plástico transparente tiene un pequeño lienzo montado en un bastidor, dos pinceles..., uno grueso y uno fino..., varios tubos de pintura al óleo y, por supuesto, una manzana. ¡Ojo, está envenenada...!

Así, puede matarse a la manera de Alan Turing. Lo único que le pedimos, si no tiene ninguna objeción, es que nos legue el cuadro. Nos gusta colgarlos aquí. Para nosotros son recuerdos.

[...]

-Voy a llevarme ese kit de suicidio -suspira la señora gorda, con el corazón latiéndole al ritmo de una marcha fúnebre-. Completaré su colección.

JeanTeule: La tienda de los suicidas.

 

P. S.: La botiga dels suïcides  és una novel·la curta que si ara em fos possible suggeriria com a lectura a alguns dels meus alumnes per enllestir en aquestes dates. Elemental i d'un pessimisme absolutament optimista i amb un protagonista estel·lar jove, s'adiu força amb l'esperit adolescent. No he vist l'adaptació cinematogràfica amb dibuixos que va dirigir l'any passat Patrice Leconte (s'ha estrenat aquí?), però el tràiler no m'ha agradat.

Afegeixo que trobo a faltar una botiga de suïcides a Barcelona, que penso que sobretot durant aquestes festes faria l'agost.