aquest diumenge, jazz (més o menys)

A l'estiu, sobretot a l'agost, a la costa o no gaire lluny, i especialment a la Costa Brava i encara més a l'Empordà, els festivals musicals es prodiguen de tal manera que és impossible que qualsevol melòman generalista els pugui seguir, i els especialistes en un gènere, amb prou feines. Música clàssica i música lleugera (uf, això de música lleugera!) per a tots els gustos i totes les butxaques.

Aquest any, a l'Estartit, població que pertany administrativament a Torroella de Montgrí, es va inaugurar el primer festival de jazz, emmarcat en el festival general de la vila de llarga tradició i reconegut prestigi. Per raons de dates i disponibilitat, només vaig poder assistir a dos concerts de característiques ben diferents. El primer, de pagament, a la plaça de la Llevantina, a càrrec de The Excitements, un grup que un diria que és de qui sap on, però que procedeix de Barcelona, inclosa la cantant moçambiquesa amb una veu amb registres que recorden grans cantants americanes negres i alguna de blanca. Com s'aconsegueix el so òptim en un concert? No ho sé, però suposo que és impossible; escoltar la música al volum adequat a primera fila i a la darrera és un problema encara no resolt; haver d'anar cap al final per poder prescindir del dolor dels aguts a l'oïda impedeix gaudir de la proximitat dels músics... En fi...

El segon concert el protagonitzava un duo, Luna Cohen & Joel Moreno, instal·lat en un petit escenari a l'estreta vorera de davant de les terrasses dels restaurants del port. Cantant i guitarrista intentaven aconseguir inútilment el clima ideal per gaudir de la seua música. Turistes i autòctons amunt i vall, converses a les terrasses, un equip de so de potència escassa... En fi, ja se sap que els músics són soferts i qui paga mana. I qui mana... Deixem-ho estar.

Per cert, no sé si els puristes, o no tant, considerarien que algun dels dos concerts es podia inscriure dins del jazz. Si bé és veritat que el soul, el rock, la bossa nova... hi estan emparentats de prop o de lluny, es podria dir que anomenar-los jazz és tendir a la màniga ampla, a una certa heterodòxia, a l'important és que soni la música i l'any que ve ja concretarem.

i potser era el 7 %

Al llarg del temps he seguit amb interès la trajectòria dialèctica de Carod. El seu discurs, compartit o no, mai no m'ha ensopit, ni quan contenia uns excessos d'egolatria a penes dissimulats que no reconeixien altre déu o diable que ell mateix. Ara, en aquest retir daurat, en aquesta grisor de la llunyania de les primeres files, la seua verbositat excessiva i irreflexiva torna a demanar un protagonisme que no li pertany. A què toca això del 5 %? Ai, la desmesura dels qui no s'acontenten amb el que tenen i volen recuperar el que no tindran.  I encara les mitges paraules tan pròpies dels polítics amb el do d'omnisciència.

Tot plegat, una mica el patetisme del destemps.

col·laboració ciutadana i danys col·laterals

Dimarts tarda:

Passeig de Sant Joan amb obres de remodelació. Quedarà magnífic, com la part baixa. Semàfor amb verd per als vianants a l'alçada de la Diagonal. Travesso el primer tram. Tanques metàl·liques i petites giragonses al final de tot, just davant de Can Soteras, el paradís del caragol. Em distrec. Quan començo a travessar el segon tram, una furgoneta per poc m'arrissa. Faig un pas enrere. El meu semàfor continua en verd. Immediatament torno a intentar creuar. Un Picasso m'ignora completament. Que s'han tornat bojos! M'asseguro que no tomba cap cotxe des de la Diagonal i m'apresso a arribar a la vorera del passeig de Sant Joan, costat mar-Llobregat. M'aturo un moment. Em miro el semàfor.

Dimecres tarda, aproximadament a la mateixa hora que dimarts:

Creuo la primera part del passeig. En arribar a la segona, m'aturo, miro. Un cotxe passa rabent, és a dir, a més de 30 per hora. Mentre em sobrepassa, faig senyals al conductor, indicant-li repetidament amb el braç estès i l´'index de la ma dreta endavant i endarrere el color verd del meu semàfor. Ni cas. Repeteixo l'operació amb el següent vehicle. Inútil. Vigilo que no vingui ningú i aconsegueixo la vorera mar-Llobregat.

Dijous tarda, si fa no fa a l'hora dels dies anteriors:

Aconsegueixo travessar el passeig de Sant Joan cruïlla Diagonal sense cap contratemps, d'una tirada. M'aturo un moment a observar el semàfor.

Dimarts tarda:

Truco al 092. Em responen immediatament. Explico a la veu femenina que el semàfor de baixada, el dels vehicles, de la cruïlla del passeig de Sant Joan amb la Diagonal (mar-Llobregat) no funciona, que dos cotxes han estat a punt de d'enlairar-me o fer-me aterrar, no ho puc assegurar. La veu femenina, amable i preocupada, potser escèptica, em respon que pren nota.

Dimecres tarda, aproximadament a la mateixa hora que dimarts:

Després de l'explicació pertinent amb l'afegit que algú en algun moment prendrà mal i jo no me'n faig responsable, la veu femenina m'assegura que enviarà l'avís.

Dijous tarda, si fa no fa l'hora dels dies anteriors:

Estic segur que la veu femenina nota el meu somriure mentre li repeteixo l'experiència diària i insisteixo que en qualsevol moment tindrem un disgust -faig servir el plural amb la intenció d'englobar ciutadans i autoritats ciutadanes- si algú no posa remei a la situació. La veu, fruit d'un malentès, em pregunta si he rebut els primers auxilis. Aclareixo la meua integritat física. Avui, la veu sembla que s'interessa especialment per mi, potser perquè li agrada la meua veu o potser perquè valora la meua persistència, i em demana el telèfon que ja li deu constar en el seu identificador de trucades. Potser demà -els divendres són el millor dia de la setmana- em trucarà ella.

Mentre espero impacient la tarda de divendres, reflexiono que a vegades les obres a la ciutat produeixen petits enrenous i disfuncions i que en dos o tres dies, segons les previsions dels estrategs de la remodelació del passeig, tornaran a connectar els semàfors tallats. Si mentrestant desapareix algun ciutadà, no serà més que un mal menor davant de la magnitud de la millora de la ciutat. Un ciutadà més o menys a Barcelona a penes es notarà, sobretot ara que la ciutat està a vessar de turistes. I si n'enxampen tres o quatre, l'alcalde Trias podrà explicar-se als mitjans com cada vegada que la situació ho requereix.

torna-la a cantar

Tenia previst continuar una mica més amb la pintura, però em passo a la música. A la fi, això funciona també com a dietari i avui vull deixar constància la desaparició física d'un acompanyant.

Escoltant una altra vegada la intervenció de Peret al Concert de Camp Nou de l'any passat, la veu economitzada i emotiva, tinc la sensació que el seu cant era premonitori. Que bé coneixia Peret, gitano nòmada i amb pàtria, les valls i muntanyes del país! Tan bé com Verdaguer, potser. Sí, esclar, i sobretot la rumba.

arquístic

No sé com, va començar una conversa amb ma germana -o era ma cunyada?- sobre Tàpies. Jo tinc una educació artística limitadíssima, especialment en pintura, sobretot en pintura contemporània; a més, la meua sensibilitat en aquest camp -i potser en l'art en general i el contemporani en particular- és també escassa. En canvi, ma germana -ma cunyada?-, a base de dedicació i segurament a partir d'unes condicions naturals més treballades, és capaç d'explicar de forma convincent la seua admiració per Tàpies.

Davant de les valoracions estètiques i de tot tipus de bona part de l'art contemporani que fan els entesos, professionals o aficionats, jo he d'optar pel silenci o la vaguetat. Només algunes vegades sóc capaç d'expressar-me amb cert convenciment, encara que pobrament. Potser per tot això, com passa sovint amb els ignorants o els insensibles, vaig trobar una mica de consol sobre el tema i la meua condició en algunes pàgines de Bloody Miami (per què aquesta traducció de Back to Blood?), de Tom Wolfe:

Strauss le cuenta el ingenioso comentario de Tom Stoppard sobre que “La imaginación sin habilidad nos da el arte moderno”. Luego sigue explicándole que el arte contemporáneo podría considerarse una ridícula broma si cierta gente inteligente para otras cosas no lo hubiera elevado a un plano superior... momento en el cual muchísimo dinero empieza a cambiar de manos.

Algú pot dir que Stoppard (stop art?) o Wolfe no són precisament personatges consultats pels museus d'art, que són bàsicament fabuladors, o confabuladors. Sí, sí. D'acord.

aproximació a dos neologismes

Baixava cap a casa per la part ombrívola del carrer quan em van començar arribar els sons d'una llengua estranya, de melodia gutural, de ritme sincopat, com de tambor o, encara més, de bombo. Vaig pensar que, més enllà del procés de comunicació, m'agradaria aprendre aquella llengua, també per poder marcar aquells ritmes.

Vaig sobrepassar el lloc on es trobava el primer noi i vaig continuar cap al segon, uns sis o set metres més avall, que tenia la bicicleta recolzada a la paret, intentant recordar alguna síl·laba -o potser eren paraules senceres- de la llengua pedregosa que parlaven. Se'm feia difícil, res a veure amb els idiomes que parlo o vagament coneguts. Sobtadament vaig sentir una conjunt que em va semblar discordant, que sonava aproximadament: imbeci. Potser no m'havia fixat prou, perdut com estava en el meu interès estètic per la parla. Continuaven cridant els dos nois quan jo ja els havia deixat enrere. Aleshores em va arribar la segona paraula que em va semblar de llengua coneguda: gilipoia! Vaig deduir que la coincidència entre llengües tan dispars com la seua i la meua era impossible.

Com que era l'estiu i la calor, excepcionalment, era intensa, em vaig abstenir de reflexionar sobre la introducció i l´ús de neologismes en les parles, i encara menys vaig pensar en l'instant que un filòleg exòtic trobés mots incatalogables en una llengua subsahariana. Això sí, vaig estar temptat de preguntar al noi de la bicicleta com es deien aquelles dues paraules en la seua llengua materna per poder-les fer servir quan estigués irat; però no era el moment.

olor de llibres

E paradis el luoc melhor

Guillem de Berguedà

sous la pluie d'été

je marche fredonnant la route de platanes
oublieux de ma peine

J. M. Junoy

Arribo a Barcelona des del sud. Em reincorporo a la ciutat, al barri, a la casa, al pis,en diumenge i a l'agost; cap cotxe al pàrquing. Ja sense sol, faig una passejada per Gràcia. Sóc incapaç de detectar cap olor. Ja les retrobaré.

Tinc la sensació -després, un altre dia, ja relativitzaré, com ho faig quan estic allà- de tornar d'un paradís perdut. M´'emporto les olors intenses dels pins de cada estiu, del fonoll fràgil, de l'arrròs astringent, de les figues dolces que cauen dels arbres, de la salabror de mar..., que s'aniran perdent a mesura que passin els dies. A la casa del sud, s'ha perdut, però, l'olor de la mare, que ja només perdurà en el pensament, en la memòria...

Després de setmanes sense practicar, toco el teclat com aquell qui amb les tecles del piano vol crear una melodia nova i no acaba d'aconseguir el tempo, ni tan sols estic segur de la cançó. Les olors...?

Absència d'olor de llibres durant aquests dies. Només una novel·la inacabada, i encara llegida a través de l'e-reader. I un llibre per llegir en qualsevol moment, La Biblia de Neón, de John Kennedy Toole, que em deixa el jove M., lector voraç i eclèctic, segons em sembla, que aquest any ha vingut amb la seua xicota, maca i discreta, com ell.

I ahi a la nit, jo que a penes he fullejat diaris i escotat telediaris, em vaig assabentar de la mort de Jaume Vallcorba. Què curiós el trasbals inicial. Per què? No el coneixia de res. Potser perquè era pocs anys més gran que jo? Potser perquè quan vaig assistir a la presentació de la recopilació sobre l'amor trobadoresc que presentava a la Casa del Llibre a penes va parlar..., i vaig pensar que era perquè el verb exuberant de Jordi Llobet no admetia més que un petit colofó (però quan m'hi vaig acostar perquè em firmés el llibre i vam xerrar un instant -autor i lector-, vaig notar una tristor en la mirada)? Potser -ja ho vaig dir aquí en el seu moment- perquè em va sobtar el seu silenci, la seua fragilitat, en l'aparicio televisada del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura?

Realment estic desentrenat. Ni tan sols sé començar la melodia. No coneixia Jaume Vallcorba? I tant que el coneixia! La casa és plena de llibres de Jaume Vallcorba... Bé, dels escriptors que ell estimava. Jaume Vallcorba fa olor de llibres.